Em perdonaran a aquestes alçades tornar a un tema vell, però la dialèctica provincialisme-cosmopolitisme, al nostre país, és eternament apassionant. Així doncs em permeto recordar les paraules del director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno, Sr. Jorge Moragas, qui arran de la convenció del PP a Barcelona va dir, textualment, que reivindicava “l’esperit cosmopolita” de Catalunya “frente a los intentos de las fuerzas soberanistas de convertir a Cataluña en un "país de hobbits".

I vet aquí que...

Vet aquí que la classe mitjana catalana (i no em refereixo, és clar, a les elits financeres del país, que sempre han estat al marge del tros de terra on han viscut, impermeables a qualsevol altre interès que el seu benestar econòmic, sinó a les classes mitjanes catalanes, professionals liberals, menestrals, petits emprenedors, pagesos, treballadors) va ser capaç, a començaments del segle XX, de gairebé inventar-se un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta.

Vet aquí que la classe mitjana catalana (contra els qui s’aferren únicament al seu progrés econòmic personal i familiar) aconsegueix dotar Catalunya d'un projecte integral com pocs països europeus van assolir en el seu moment: el noucentisme, que s'estén a les arts, la cultura, la política, l'arquitectura, la literatura. El moment de màxima civilitat, la ironia, el to, la norma, l'elegància.

Vet aquí que la classe mitjana catalana (contra comtes i marquesos, nobles i propietaris rurals, funcionaris estatals i polítics sucursalistes) produeix ciutadans lliures d'una integritat, honorabilitat i projecció mundial com Pompeu Fabra, Ferran Soldevila, Pau Casals, Josep Trueta, Bosch Gimpera, Joan Coromines, Rovira i Virgili o els germans Pi Sunyer, per posar quatre exemples al vol.

Vet aquí que la classe mitjana catalana (contra els qui han renunciat a les seves arrels i la seva llengua) està sempre, en tot moment, al davant del poble, al costat del poble i darrere del poble. Viu l'èxit de la República, marxa a l'exili i mor, afusellada, a Burgos, Girona i Barcelona per la repressió franquista o a Mauthausen, on el mateix feixisme acabaria acorralant a tants.

I vet aquí, també, que en el franquisme, aquells professionals liberals, aquells botiguers, aquells dependents, aquells mestres, malden per mantenir una llengua, una memòria i un país, resisteixen i, sense caure en cap dictadura ni totalitarisme, s'aferren al somni de la llibertat i d’una certa manera civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus.

I vet aquí, finalment, que gràcies a aquesta classe mitjana, Catalunya no només no s'espanyolitza, sinó que ni tan sols es “valencianitza”. Supera les trampes de la transició, es va inquietant a mesura que s'adona que la Constitució espanyola esdevé una gàbia i acaba per provocar el moviment revolucionari més important de la història de Catalunya: el camí cap a la independència.

No hi ha res més trist que un català intentant fer-se passar per espanyol. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Si alguna cosa trenca el franquisme és amb el cosmopolitisme de la societat catalana. Mai cap català amb alguns estudis solvents no ha tingut Madrid com a referent, sinó París, Londres, Berlín o Nova York. Com algú podria estar interessat en el món retrògrad i decimonònic espanyol? El camí cap a la llibertat passa per recuperar aquells temps, connectar amb la tradició esmicolada, que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència. Si val la pena lluitar per la independència és pel que pot suposar com a nova renaixença artística, intel·lectual, literària, nacional.

Fa uns mesos acabava un article –també sobre aquest tema- amb les mateixes paraules –i perdonin- amb les que vull acabar aquest: “Volien ser cosmopolites, però van oblidar-se que no només s’ha de ser d’algun lloc, sinó que cal estimar-se’l. Si s’enfrontessin al mirall hi veurien, espantats, el reflex d’un espant, l’hòrrid provincialisme”.