Aquesta setmana, mentre esperàvem la gigafoto, es llançava l’operació Castells a Europa, iniciativa d’Òmnium que pretén aixecar “human towers for democracy” en les principals capitals europees. El país bull d’iniciatives i arreu hi trobes un somriure, l’alegria d’estar vivint un moment esperançador, un temps de revolta deliciosament optimista.

Entre els catalans i el bon humor s’ha establert una curiosa complicitat.

Recordo el famós lip-dub per la independència de Vic, per exemple, una explosió d’alegria, amb l’abraçada dels joves i dels vells, els bastoners i els patinadors, els cap grossos i els sardanistes, les torxes i les senyeres. L’alegria d’un poble que avançava. Els 10.000 a Brussel·les, la manifestació del 10 de juny de 2010, les festes i enceses d’espelmes, els onzes de setembre…

Abans d’ahir, quan es va fer pública, l’amic Jaume Ciurana piulava: “El més fantàstic de la gigafoto és que tothom riu...”. El dia de la presentació dels Castells a Europa, els caps de les colles es feien un “selfie” entre bromes. Hi ha un aire com de primavera que il·lumina les cares.

No voldria que es llegís tot això com un al·legat a favor del cotó-fluixisme. Ans al contrari. Que tot això ho hem de transformar en vots? I tant. Que ha d’arribar el moment de trencament –i ha de ser enguany-? Només faltaria. Que caldran sacrificis i coratge? Indubtablement. Però avui no ha res més revolucionari que el somriure dels catalans.

Insultats, vexats, escarnits. Han caigut sobre els nostres caps les més grolleres i abracadabrants amenaces. Un paorós diluvi de la inquisició, sense aturador. El més recent: si a començaments de la setmana Javier Solana afirmava que “siempre hay tragedia cuando se cambian las fronteras”, ahir vam conèixer que la Sra. Núria Espert l’avançava per la dreta: “La independència portarà molt dolor i èxode”. Aquest és el to: tragèdia, dolor, èxode. Catalunya vagant per l’espai. La ruïna i la misèria eternes per nosaltres, els nostres fills i els fills dels nostres fills, i els… Transiten del cataclisme a l’apocalipsi, passant per l’harmagedon. Tot plegat desprèn un aire mòrbid molt lamentable. Són figures atrapades enmig d’una tragèdia grega. Dramàtic, pobra gent.

I, tanmateix, tu obres la gigafoto i només veus gent somrient; promous un verkami per a fer els castells a Europa i en dos dies i mig 1.4000 ciutadans aporten 60.000€, la meitat del que es necessita; veus, dia a dia, com 2014 es va transformant en l’any de les nostres vides. I desitges tota la sort del món a l’Espanya de després de la nostra independència, que sàpiga aprofitar una oportunitat única per a enfrontar-se al mirall de les seves pors. Té molt a guanyar-hi, Espanya, després de la catarsi.

En les tenebres es consumeixen els provincians (hauríem d’anar abandonant la paraula “unionista”: ni a això, no arriben, no volen “unir” una nació a una altra, volen mantenir quatre províncies). Que s’hi quedin, enmig de la seu tortuós i retorçat viatge a les tragèdies gregues.

Quan en Jordi Calvís (exemplar perfecte de l’home nou que representa l’independentisme) va promoure la meravellosa #indepebeta, em vaig atrevir a dir, i perdonin l’autocita: “La gran, l’enorme diferència, el fet que ho canvia tot entre el moviment independentista català i l’apocalipsi unionista és, qui ho hauria de dir, l’humor. L’alegria s’encomana i l’esperança és la malaltia més contagiosa. Només calia veure la gent l’11 de setembre, només cal escoltar el poble, cada dia, només cal estar atent a les palpitacions de la terra per adonar-se’n. Deixem-los en la seva espiral d’odi i marxem a divertir-nos. La independència és una qüestió de bon gust, va dir Ramon Barnils, i jo la tunejaria com “La independència és una qüestió de bon humor”.

“Keep the momentum”, que deia un cap meu suís. A riure i a vèncer l’impossible.