El gran argument, la base ideològica sobre la que es va construir el gran artefacte del tripartit era, per part d'ERC, que calia acostar el PSC a posicions catalanistes i que la unió de les esquerres plurals garantia la cohesió civil de la societat catalana, autèntic tòtem venerat per la nostra classe política amb més afany que les tribus índies ho fan amb els seus. A començaments d'any, el 9 de gener passat, el senyor Puigcercós declarava a l'Avui que amb l'aliança “havien arrossegat el PSC a defensar el país com mai abans i amb ells també la seva base social”. I afegia: “Algú creu que les consultes independentistes del 13D s'haurien pogut produir en un clima de pau política i social sense ruptures civils, si Esquerra no hagués cosit el PSC a la nació?”.

Deu mesos més tard, el PSC ha abjurat del tripartit, ha renegat d'Esquerra com si fossin uns apestats, s'oposa frontalment al dret a decidir dels pobles, lidera el dependentisme, agita la seva base social contra el catalanisme majoritari -és a dir, l'independentisme- i s'alça com al gran garant dels interessos espanyols a Catalunya. La sublimació de tot plegat ha estat el lema, un dels més miserables dels últims anys, “Ni de dretes ni independentistes”, agitant vells fantasmes de la por que fins ara reservaven al gran dimoni i súper dolent José María Aznar i que ara amplien, amb voluntat d'esquitxar, als qui volen senzillament marxar tranquil·lament de la baluerna espanyola. No és que el PSC estigui cosit a la nació, és que hi està enganxat amb grapes de ferro. Però no a la nació catalana sinó a Espanya.

Ha fracassat ERC? No, només s'ha suïcidat, que és diferent. El seu era un objectiu impossible, aquest és l'error de partida de l'estratègia dels republicans. L'aliança entre les forces espanyolistes i catalanistes, a Catalunya, avoca sistemàticament al desastre un cop i un altre. És com voler que 2 més 2 donin 58,14. M'ha estranyat molt que ningú no hagi esmentat, per exemple, com un dels antecedents tràgics del tripartit, el famós pacte de Sant Gervasi, l'intent dels republicans catalanistes d'esquerra liderats per Pere Coromines i Jaume Carner d'aliar-se amb els radicals d'Alejandro Lerroux. Era l'any 1914 i la desfeta electoral deixaria el camí lliure a la Lliga Regionalista fins la dictadura de Primo de Rivera (paràgraf dedicat al senyor Loquillo, un individu que es veu que canta, i que va recomanar-nos fa poc que llegíssim història).

Però ara, si els sembla, mirem-nos una mica de prop això del tòtem de la unitat de la societat catalana. Fa quinze dies, en l'article que vaig publicar aquí mateix, va suscitar-se una polèmica molt interessant sobre la necessitat o no de la immersió lingüística. De fet, aquesta anècdota hauria de donar pas a la discussió sobre la categoria: existeix, aquesta unitat? Jo penso que no. Ens agradi més o menys, vivim en una societat fracturada.

Pretendre passar de llarg i liquidar la qüestió amb un “és català aquell que viu i treballa a Catalunya” és comparable a posar-se a fer fotografies a la platja davant d'una ona de dotze metres d'un tsunami que s'acosta. Després de 40 anys de dictadura i 30 de democràcia vigilada, la fractura social existeix, tots estem fracturats, la qual cosa no vol dir que ens matem pel carrer perquè, gràcies a Déu, impera una pau social. Ara bé: el preu que estem pagant els catalans per mantenir aquesta artificiosa “unitat” ha estat ruïnós. Si jo no em sento espanyol a pesar de tenir el DNI, hi ha, recíprocament, qui viu a Catalunya i no vol ser català, a pesar de tenir-ne la residència. Per què negar-los la condició d'espanyols? Que aquí vivim catalans i espanyols és una evidència. Hi guanyaríem tots molt si comencéssim a deixar les coses clares d'una vegada. L'única integració veritable no és la immersió, sinó l'acceptació, la voluntat de ser, l'adhesió a construir un projecte de país que senzillament es diu Catalunya. Ara, si mai no som nosaltres perquè sempre cedim, ens amaguem, renunciem, pactem, negociem, rebaixem, supliquem, com pretenem que algú s'interessi per voler ser català? Primer, doncs, aclarim-nos. No es tracta de cridar que som una nació, es tractar de ser-ho.

Benvolgut lector, si tu fossis espanyol et faries català? El dia que els catalans creguin en ells mateixos i siguin alguna cosa més que una vaga idea ondulant, aquell dia ressuscitarà l'interès per formar-ne part. Només així tenim una petita possibilitat.