A aquestes alçades, què volen que els digui, el peix ja està tot venut, lluços i congres inclosos. La majoria dels simples votants convergents, republicans, solidaris i reagrupats ja tenim decidit el vot. Crec que coincidim en l'essencial, és a dir, en la independència. I en canvi, diumenge votarem  per quatre opcions diferents.

Jo sóc dels que defenso la independència per a demà a l'hora d'esmorzar -si és possible, amb un ou remenat amb bacon, suc de taronja i cafè. Se'ns ha dit ja tantes coses (somiatruites, cecs, infantils, des dels sectors amics, a xenòfobs, antidemocràtics i nazis, des del sector enemic) que ja no ve d'aquí: que hi afegeixin golafre, també. Jo, diumenge, com tots els propers matins de diumenges electorals del món, votaré per la independència. Fins que no l'aconseguim, cada 4 anys tenim un referèndum d'autodeterminació per endavant. Per què no aprofitar-ho? Per què limitar-se a canviar de govern quan es pot canviar d'estat? Alehoop!, un vot i ja ets fora. Mira que ens ho posen fàcil.

Sembla, però, que no serem majoria i, per tant, a la vista dels programes que són damunt de la taula, dilluns encara serem espanyols. Llàstima. I tanmateix, no tinc cap dubte, ni un, a desitjar-nos a tots una gran victòria nacionalista. Quants més diputats de les forces nacionalistes, millor. Tant de bo arribéssim a les 2/3 parts. Penso celebrar-los tots. I potser cal que m'expliqui.

Des del 10 de juliol, res no és el mateix, gràcies a Déu. Un corrent de fons va separant les coses i les gents. La campanya ha accentuat aquesta divisió. L'estratègia de les forces sucursalistes -agra, eixorca, rància- ha passat per alertar contra “l'independentisme”, presentant-se ells com els garants de de la “Catalunya real", traient el sant cristo gros de la fragmentació social. Socialistes, populars i la cosa aquesta abominable dels Ciudadanos han acabat perfilant un front únic. Per moments, ha semblat el retorn de la Inquisició espanyola més arnada predicant i alertant de les desgràcies i malvestats que podria tenir que un poble decidís el seu futur.

Cap nacionalista català no hauria de caure en el parany, i menys encara, consentir-ho. Des del 10 de juliol, la col·laboració governamental amb les forces no nacionalistes ja no és una opció. L'explosió del tripartit en mil trossets és el millor exemple que el famós “eix social” ha quedat tan desintegrat com la URSS. Ara, senzillament, els votants no admetran ni un sol pacte que anteposi altres interessos als nacionals. I per això, també tothom tranquil, la sociovergència és inviable. A no ser que CiU volgués suïcidar-se.

Des del 10 de juliol tot és més clar. Els defensors de l'status quo amb Espanya s´han situat fora de la comunitat catalana, del sentir majoritari del poble català. Habiten als extrems i allà hem de deixar-los que segueixin la seva pertinaç creuada espanyola. L'espai central és nostre Les discussions internes que puguem tenir els nacionalistes catalans sobre prioritats i estratègies és una cosa que ja arreglarem entre nosaltres. Els qui neguen el dret a decidir de Catalunya, sigui qui sigui igualment menyspreable, n'és una altra.

Dels senyors Mas, Puigcercós, Carretero o Laporta a la senyora Sánchez i als senyors Montilla i Rivera, avui, políticament, hi va un abisme; dels catalanistes als independentistes, només ens separa una petita gran diferència, que algun dia saltarem plegats. Cal tenir molt clar a quin costat de l'abisme ens quedem.

Per això, si el conjunt dels nacionalistes catalans guanyem, tots guanyem. Amb totes les meves forces, ens desitjo una gran victòria.