Els Déus –i jo diria també que Santa Eulàlia- han volgut que, en bona part, l’èxit del moment fundacional que estem vivint recaigui en dues persones: el president Mas i Oriol Junqueras, líders dels dos partits catalanistes més importants a Catalunya (No voldria que aquest article es llegís com que menystinc ningú, ni com que apel·lo a cap mena de vot útil. Crec, sincerament, que el catalanisme majoritari el representen avui el president i Oriol Junqueras).

A l’impecable actuació del president Mas aquests dies s’hi ha sumat la també impecable actuació d’ERC en tot moment. I d’Iniciativa i de Solidaritat, certament. Fins i tot el PP i el PSC han exhibit la millor actuació possible per a les nostres perspectives d’emancipació nacional, i cal agrair-los-hi. Dies meravelloses que el millor guionista de Hollywood hauria estat incapaç d’imaginar: la tensió, el sentit del “tempo”, l’enfocament en els punts essencials, la dosificació dramàtica, la intensitat de la posada en escena, els diàlegs més trepidants. Tot ha acabat conformant un dels moments estel·lars de la nostra història.

El president va utilitzar la frase de Miquel Martí i Pol, del “Tot és possible”. Però ara ja no podem recrear-nos més en la bellesa dels moments passats, i per això, ara a mi m’agradaria reivindicar Joan Vinyoli i el seu “Tot és ara i res”.

Artur Mas ha demanat al poble català, després del seu gest d’audàcia, la força electoral suficient per tirar endavant aquest projecte. El president demana la majoria absoluta, i és lícit que la demani, per sentir-se segur, confortat per l’escalf del poble, lliure per representar el paper que la història li ha reservat. Artur Mas sap que la partida de les setmanes vinents es jugarà al tauler de joc d’Europa i dels Estats Units. Sap que necessita presentar-se al món –com Alex Salmond, l’any 2011- amb el punt de suport que no permeti aixecar la més mínima suspicàcia i l’asseguri i el blindi de qualsevol atac que se li pogués dirigir, des d’un punt de vista del recolzament del seu país.

A temps excepcionals, correspondrien llistes polítiques excepcionals. No amago la immensa i absoluta il·lusió que em produiria un tiquet electoral Mas-Junqueras, probablement la millor demostració que hem cremat del tot les naus autonomistes i de fer visible la voluntat de refundació de Catalunya. Però tampoc no vull fer-me mala sang davant de la presència de diferents llistes electorals. El fet que totes incloguin la resolució del Parlament de convocatòria del referèndum, donarà, in extenso, el mateix caràcter plebiscitari a la consulta electoral.

Al seu davant, doncs, es presentarà Oriol Junqueras, a hores d’ara, sense saber si aconseguirà lligar una gran coalició independentista (que potser es sàpiga mentre vostè, estimat lector, està llegint aquest article i que seria una notícia excel·lent). Les enquestes situen molt a l’alça un candidat que ha sabut traslladar durant aquests dos anys un missatge de clar suport a qualsevol política que impliqués un avanç nacional. Amb ell, ERC ha aclarit les boires del Tripartit i s’ha ressituat, sense dubtes, amb vocació de lideratge, al capdavant del moviment independentista. Al meu entendre aquests dos punts són bàsics, i li permetran demanar la confiança a l’elector per seguir fent el mateix camí: suport al president i estricta vigilància que es compleixi el full de ruta.

En la responsabilitat d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras de trobar la manera de compartir el projecte hi haurà una de les claus de l’èxit .Potser el pacte preelectoral no és ara possible, però després de les eleccions hauran de ser capaços de compartir projecte; de ser conscients que la victòria només es pot aconseguir si treballen junts; de celebrar com a èxits propis, qualsevol fita que assoleixi el país, vingui d’on vingui.

El moment és d’una transcendència històrica enorme No n’hi ha prou a declarar-se independent, cal construir un estat. És a dir, cal construir un projecte. I compartir-lo. “Tot és ara i res”.