Tants anys sense poder-ho dir. La vida passava al meu davant i jo, resignadament, callava. Mentia a tothom, a la meva dona, als meus amics, als meus fills. Em consumia per dintre. Però des d’abans d’ahir que ja no puc aguantar més i avui, solemnement, ho proclamo: sóc un federalista.

Ho portava guardat al fons de la meva ànima. “I tu què ets?”, em preguntaven. I jo els contestava: “Jo vull la independència del meu país”. I, esclar, ells em tornaven a preguntar: “Sí, sí, d’acord, però, i tu què ets?” I jo no els sabia contestar res. I callava.

S’ha acabat. Surto de l’armari: sóc un federalista. Perquè vull que la República Catalana tingui una estructura federal. Internament, amb les nostres comarques i/o vegueries; i, arribat el moment, amb la resta dels Països Catalans.

Aquesta és, al meu entendre, una de les grans, grandioses, conseqüències de la històrica manifestació del dia 11 de setembre. Ara que ja sabem què volem ser –independents- podem començar a parlar de com volem ser –federals-

Dimarts no ens vam limitar, com tantes vegades!, a veure passar la història; dimarts, Diada Nacional de Catalunya, vam fer història. Amb un peculiaritat excepcional: vam ser capaços de no espatllar una jornada gloriosa. Va resultar un dia perfecte.

Vaig tenir l’honor de compartir físicament la suada independentista amb els amics i companys d’Òmnium. Però dimarts, més que mai, per sobre de la suor, surava una fraternal alegria, dolça com una gota de mel. Molt més serena i constructiva que la manifestació del 10-J, la d’abans d’ahir, la del dia 11, la manifestació més multitudinària de la historia del nostre país, va ser també la Diada del bon humor, del seny, de la correcció, del civisme i de la responsabilitat. Característiques totes elles que han posat els pèls de punta a tots els nostres adversaris, que no tenen una miserable excusa on agafar-se. Bé, una sí que tenen: la por. Però un poble que treu al carrer un milió i mig de persones, com volen que tingui por de res?

Ens mereixíem un èxit. Per la memòria dels nostres morts i pel futur dels nostres fills. Si la generació republicana va viure el seu 14 d’abril de 1931, nosaltres, la generació que assolirà la independència, hem viscut ja l’11 de setembre de 2012. Ningú no ens podrà arrabassar aquest triomf. I pel que a mi respecta, penso mirar i remirar milers de vegades el vídeo de la manifestació i he ordenat de manera taxativa a la meva dona que quan em vegi en un dels meus deplorables estats depressius nacionals m’assegui al sofà de casa i em posi les imatges amb El cant de la senyera de fons.

Estimats i singulars lectors: això ha estat tan gloriós, però tant, que ja ni ens pertany a nosaltres. El procés cap a la normalització de la nació catalana ja no és patrimoni nostre, sinó del món. I serà el món sencer que no entendrà res, si res no es mou.

Enmig de les milers de piulades i repiulades que obsessivament i compulsivament, sense poder-me aturar, anava fent embogit la nit del dia 11, tot demanant a Santa Eulàlia que allargués uns instants més aquell moment de felicitat còsmica, vaig poder mig escriure: “Joaquim Maria Puyal: "President, teniu un poble al darrere"; Muriel Casals: “President, hem madurat"; Poble: "President, Catalunya, nou Estat d'Europa".

Sí, President, un nou Estat d’Europa. I que sigui federal.