És curiós com a vegades reaccionem. Ara, amb la victòria d’Espanya a l’Eurocopa –i aprofito des d’aquí per felicitar aquell país tan entranyable- sembla que hàgim descobert que molts, que desenes, que centenars, que milers de catalans volen continuar essent espanyols. Com si no haguessin existit, quan en la realitat sempre han estat aquí mateix.

En un altre exemple semblant, recordo que quan el Sr. Jordi Évole va dir que votaria que No a la independència de Catalunya, va haver-hi una petita esvalotada al galliner, com si no pogués ser, com si no “toqués” que aquest senyor no volgués deixar de ser espanyol, com si hagués de ser necessàriament independentista.

Anirà pels pèls, sí. La majoria social i política que reflecteixen les enquestes vol dir que guanyarà el Sí, justet però guanyarà; ara, tanmateix també vol dir que molts votaran No. I què?

Hi ha un mite boirós, enganxifós i empegalós que sembla que reclami a l’independentisme unes majories còsmiques en base a no sé quins fonaments. Com si guanyar per majoria absoluta unes eleccions amb un programa independentista, o un referèndum pel 55%, per exemple (que és el % que es va exigir a Kosovo), no pogués ser suficient com per trencar el mite etern de la famosa “fractura social”. Doncs no senyor, n’hi ha prou amb guanyar. I proclamar unilateralment la independència.

Això vol dir que hem d’assumir tots –els que votarem que Sí i els que votaran que No- que molts dels nostres amics, coneguts, familiars, companys de despatx o del club de futbol, membres de l’agrupació sardanista o de la Fundació de la Marató de TV3, no votaran el mateix que nosaltres. No passa res. Els que votarem que Sí portem aguantant 300 anys la decisió dels que voten que No – tot i que dels 300 anys, amb prou feines s’ha pogut votar un 15% del total del període-. Si ara guanyem nosaltres, perquè el procés cap a la independència es basa en un escrupolosa radicalitat democràtica, encara que sigui per un estret marge de vots, voldrà dir que molts que volen ser espanyols hauran de viure sota les estructures d’un estat català. Cap problema. Espero que ho sabrem fer molt millor que els espanyols amb nosaltres i estic convençut que els convencerem ben aviat de les avantatges de formar-ne part.

Fractura social? El preu que estem pagant els catalans “idolatrant” aquesta artificiosa unitat és ruïnós. Si jo no em sento espanyol a pesar de tenir el DNI, hi ha, recíprocament, qui viu a Catalunya i no vol ser català, a pesar de tenir-ne la residència. Per què he de continuar jo aguantant-me? Que la nació decideixi.

En un article publicat a la revista El Temps, el 1934, el doctor Lluís Vila i d’Abadal afirmava: “Pels catalans, o la Pàtria és Catalunya o no tenim Pàtria, perquè no hi ha cap raó, ni motiu, fora del de domini, que ens permeti dir que som castellans o espanyols, que és igual que no dir res”.

Que milers de residents a Catalunya vulguin continuar essent espanyols no és cap problema; el problema és que milers de catalans a Catalunya no es decideixin d’una vegada a ser-ho plenament. No ens tornem a equivocar de culpables. Tot depèn dels que volem votar que Sí i no pas dels que votaran que No.