En una de les darreres visites a la província, el Ministro de Interior, Sr. Fernández Díaz, va recomanar-nos que a causa de la crisi "no és moment d'independència a Catalunya”, perquè "vivim en un món on no hi ha lloc per a les independències". En la línia dels arguments sòlids i contrastats que havia utilitzat, i ja posats a deixar una frase per a la posteritat, va reblar el clau: "L'hora de nosaltres sols ha passat a la història”. Gloriós.

És evident que pel PP no és només la independència el que hauríem de deixar aparcat; és també la unitat de la llengua catalana, la immersió lingüística, l’ajut a la cultura del país, el corredor Mediterrani o el pacte fiscal. Pel PP, pel motiu que sigui –perquè ara estem en crisi, o perquè estarem recuperant-nos o perquè ens acabarem de recuperar-, qualsevol avenç nacional hauria de restar aparcat. No cal preocupar-se ni un minut més amb aquests senyors. Aquesta gent té el mateix crèdit intel·lectual que els que amb l’aragonès oriental ens han ampliat el número d’idiomes que parlem. Cal suportar-los, perquè són fills de Déu, però prou. No es pot perdre el temps amb ximpleries ni amb poca-soltes.

Em sembla més inquietant que en alguns sectors de la població hi hagi qui caigui en el parany del xivarri i del soroll . Arrepentiu-vos que la fi del món s’acosta!. Correu a defensar les muralles del Jericó espanyol! Ajudeu a salvar Espanya perquè salvant-la us salveu a vosaltres! Els telepredicadors de l’extrem centre, éssers que acaben sovint adoptant la figura d’una persona humana, estan pletòrics i vénen elaborant un discurs subtil en el que emparant-se de les grans paraules de la neollengua de l’staus quo (responsabilitat, governabilitat, sentit d’Estat, solidaritat, etc.) juguen, una vegada més!, la carta espanyola. De fet, són els mateixos que tres metres abans d’empotrar-nos amb el fons de l’abisme, encara seguiran volent donar una oportunitat a Espanya.

Aparcar la independència per la crisi o aparcar la crisi per la independència? De què estem parlant? Si fem abstracció de les legítimes posicions identitàries –per les dues bandes- i senzillament només atenem a les xifres, escanyats per un espoli de 20.000 milions d'euros anuals, amb un dèficit situat entre el 8 i el 10% del PIB, un es pregunta com es pot passar un dia més sense aturar aquesta sagnia.

Però un es pregunta més coses, també. En un moment que les més altes institucions del Regne d’Espanya, començant pel Rei i acabant pel President del TS viuen un descrèdit absolut; en un moment que la gestió de la crisi per part del govern espanyol ha retornat a la vida els personatges esperpèntics de Valle-Inclán; en un moment, en definitiva, que el món descobreix, astorat, incrèdul, enfurismat, que la façana de modernitat de l’estat espanyol amagava un cartró-pedra decimonònic, greixós i arnat, hem de ser còmplices d’aquest descrèdit?, hem de participar en el sainet del burladero espanyol?, hem d’apuntalar el cartró-pedra? Amb mi, que no hi comptin.

Aparcar la independència per la crisi, i ser arrossegats al no-res espanyol, o ser independents per oferir a Europa un aliat solvent i rigorós, un soci estable en la Mediterrània, un estat bussiness friendly, auditat i sense enganys, per a qualsevol inversor socialment responsable?

A la crisi només la podem atacar amb un projecte de país, liderat pel nostre govern, que de manera clara i transparent senyali un horitzó clar de futur. Quan abans proclamem al món que volem ser part del món, abans sortirem de la crisi.