En la història hi ha moments de tot. Hi ha èpoques accelerades o somortes, vibrants o dodecafòniques, plenes o ermes. I després hi ha els moments fundacionals. Tenim la sort, els catalans del segle XXI, d’estar-ne vivint un d’aquests. No em poso solemne, constato.

El catalanisme, que és un moviment viu, ha anat evolucionant des d’aquell primer miracle que va ser la Renaixença. A quatre gats els va donar per aturar-se un dia, escoltar la seva parla, i adonar-se que allò que sentien era una llengua. Com diu el professor Bibiloni: “Nosaltres no som catalans perquè parlem català; sinó que parlem català perquè som catalans”. A partir d’aquí uns van descobrir que hi havia hagut una història, i unes tradicions, i un dret, i un folklore. El catalanisme té un origen cultural.

Però contra aquell esllanguiment jocfloralista i una mica estèril, s’alçaria un primer teòric del catalanisme polític, Valentí Almirall, que va fracassar si per triomf entenem l’èxit. Però algú havia de dir-ho. Reformulat, l’esclat del catalanisme arriba amb la modernitat i la brillantor dels homes de la Lliga. Els joves Prat de la Riba i Cambó suposen un corrent d’aire fresc que ho capgira tot. No només teoritzen, ni en tenen prou en discussions d’envelat, volen fer política. Des d’aquell moment, el catalanisme reformista queda instal•lat en l’eix central de la política catalana, i als seus extrems s’hi situen els federals i els –poquíssims- independentistes del moment. La idea imperial de Prat i la reforma camboniana d’Espanya centren el discurs. Però arriba un moment en què la nació no en té prou.

Macià i Esquerra mouen el centre del moviment catalanista. Es fa més “democràtic”, més “popular”, arriba a capes on mai el catalanisme no havia arribat. Però continua essent, bàsicament, un moviment que encara no es planteja –parlo en termes generals- la secessió. Excepte Macià mateix i els seus seguidors, i Carrasco i Formiguera, no em dóna la impressió que poguéssim comptar gaires independentistes més.  Amb el pujolisme passarà una cosa semblant. El nou pacte “constitucional”, sortit de la letal dictadura feixista, torna a posar el moviment catalanista en la línia del pacte amb Madrid.

Però la democràcia té algun preu que s’ha de pagar. La normalitat democràtica, la rutina, el dia a dia, fa que poc a poc es vagi constatant l’autèntic tarannà espanyol. La impossibilitat ja certificada i manifesta que a Espanya puguin conviure nacions diferents. I quan no es pot conviure en un mateix espai, la gent, normalment, se’n va o es tira per la finestra. Sincerament, preferiria la primera opció.

I això és el que ha passat en el moviment catalanista. Ens n’hem anat d’Espanya. Ara sí que l’eix ha girat i l’independentisme ha consolidat un seu espai central que ambicionava,  que semblava possible, però que no acabava d’arribar mai. Aquesta és la clau del moment actual. Fora de l’espai central del catalanisme, ocupat per l’independentisme, als extrems, s’han situat els catalanistes moderats o reformistes i els federalistes. El canvi que això suposa és extraordinari: estem molt a prop de deixar de ser catalanistes per ser només catalans.

El catalanisme, doncs, s’ha alineat darrere la bandera de l’estat propi. Haurien d’estar sonant les campanes del nostre país d’alegria. Però encara no poden repicar: hi falta Unió Democràtica de Catalunya.

És un moment històric que exigeix estar-ne a l’alçada. No sempre una generació pot albirar el matí de la llibertat. El proper congrés d’Unió és molt més que un congrés. És situar Unió en el centre del catalanisme o allunyar-lo, és apostar pel futur o pel passat, és situar-se en el centre del país o en els extrems. La història d’Unió és exigent; però encara ho és més el seu futur. Cal responsabilitat. I avui, gràcies a Déu, ser responsable és ser independentista.