M’entretinc aquests dies a fullejar el llibre que l’editorial ADESIARA, amb la generositat habitual, ha posat al nostre abast. Ni més ni menys que Plutarc i el seus “Consells sobre política” (que inclou “A un governant incompetent”). Un llibre deliciós, amb un regust de iogurt grec àcid, on el pas dels segles ni s’hi nota: “Les estratègies d’amansiment de les masses no es diferencien en res de capturar animals irracionals i dur-los a pasturar". D’una contemporaneïtat total.

Estem, doncs, a punt de ser duts a pasturar, cosa que succeirà diumenge, aniversari joiós de la mort del dictador. I només per celebrar-ho, em sembla una raó més que suficient per anar a votar. Cada vegada que voto me’n recordo del meu avi, i del meu pare, i dels anys que ells no van poder fer-ho. Em sembla gairebé un deure filial, votar.

Totes les enquestes apunten a la nostra derrota, vull dir a la derrota nacionalista. Efectivament, els nostres compatriotes es disposen a votar, majoritàriament, partits sucursalistes. PSC i PP assoleixen un 60% de vots, mentre que CiU i ERC es queden a la ratlla del 30%. IC, per la seva banda, es mourà en un 7%.

Aquestes són les xifres que importen, i no pas qui quedarà primer, segon o tercer. Entenc que en una lògica estrictament partidista, algú pugui pensar que ser “primer” dóna un plus cara la seva militància, però des d’un punt de vista de país, el que interessa és veure l’evolució dels dos blocs, l’única dada que ens permet veure si avancem nacionalment parlant. O no es això del que es tracta, sinó d’enfortir la nació? I amb aquests resultats la nostra causa no només no surt enfortida, sinó que dificulta una projecció internacional potent de les nostres reivindicacions. Quanta, quanta Espanya queda encara a Catalunya! Montserrat Roig deia que era filla de la generació forçada del franquisme; nosaltres som els néts.

La jornada de reflexió no la tenim pas dissabte, sinó diumenge al vespre, després d’acabar Plutarc i d’escoltar religiosament a dos quarts d’onze Òpera en texans (Don Giovanni, ni més ni menys). És aleshores que se’ns obre el gran repte que tenim al davant: ser capaços de construir un nacionalisme col.laboratiu.

L'època dels grans lideratges personals s’ha acabat. I els vells discursos cal guardar-los a la calaixera de la besàvia. Arriba la teva època, estimat lector. Tot, ara, depèn de tu. I calen equips, cal connexió i cal complicitat. I no només a nivell de partits polítics. Ells són un agent més que conforma la nació, però la independència no és responsabilitat de cap partit, sinó de tot el país. És absolutament indispensable que l’anomenat “nacionalisme civil i cultural” s’aplegui sota projectes comuns i iniciatives compartides i deixi aquesta orgia d’activitats estèrils –de bona fe, però estèrils si no els emmarquem en un eix general- . És absolutament clau que la història de Catalunya, que la desestructuració nacional que va comportar el franquisme, s’expliqui, i s’expliqui bé, a les nostres escoles, on els nostres fills surten sense saber els noms dels presidents de la Generalitat. És absolutament necessari que els creadors, els artistes, els escriptors, es comprometin en el nostre futur, s’arrapin a l’ànima del poble, i facin esclatar l’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle.

Són tres exemples, però que em serveixen per acabar: si no fas la teva nació, te la fan. Sincerament, preferia que la féssim nosaltres.