Diuen els diaris que la setmana passada el senyor Miquel Roca, a les jornades de Reflexió i Debat celebrades al Món Sant Benet, va fer un encès elogi de l’ambigüitat com a eina per a gestionar la relació entre Catalunya i Espanya i, en general, la vida política del país. Només així, segons ell, és possible fugir dels “radicalismes” (incloent-hi tant l’espanyolisme com l’independentisme). A les quatre “formes de vida catalana” assenyalades per Ferrater, continuïtat, seny, mesura i ironia, cal afegir-hi ara, doncs, una cinquena: l’ambigüitat.

De fet, el senyor Roca senzillament elevava a la categoria de principi polític el que ve essent una praxis constant des de la transició. Així van quedar les coses en el seu moment: llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i ambigüitat. Un discurs ambigu només és possible que emergeixi dins d’un panorama polític i cultural ambigu. A un país ambigu li correspon una política ambigua i una cultura ambigua i uns polítics ambigus, mai és a l’inrevés.

Recordo a Miquel Roca a la tribuna d’oradors del Congrés, autèntic Frégoli de l’oratòria, seductor i brillant, el Cèsar Borja del catalanisme, mentre el pobre Heribert Barrera oferia una imatge rude, amb un rictus d’acer, decididament tosc, gris i pansit. No hi havia color. Ni l’arc de Sant Martí no ha ofert mai una gamma de tons més atractius que en el moment dels grans debats i discussions de la transició quan, entre ambigüitat i ambigüitat, van tancar-nos en una gàbia. Deia Montserrat Roig que la seva era la generació dels “fills forçats pel franquisme”. La nostra és la dels fills forçats per la transició.

Doncs bé, trenta-cinc anys després, i un espoli que seria suficient per recuperar Grècia una dotzena de vegades, la recepta, es veu, torna a ser l’ambigüitat. Sincerament, seria més fàcil i pràctic reconèixer-se incapaç de lluitar per sortir de la gàbia. O acceptar que l’ambigüitat ja és, tan sols, l’últim reducte dels cínics. I no faig cap judici de valor, sóc un gran defensor del cinisme com a una de les vies per a la supervivència. Ara bé, la defensa de la política de l’ambigüitat avui, a Catalunya, és la defensa de la política de la complicitat amb Espanya, i per tant, del manteniment de l'status quo, i per tant de la perpetuació de la decadència. És hora que s’accepti aquesta veritat simple i clara. I d’adonar-se, com reconeixia fa poc el president Pujol, que probablement el president Barrera tenia raó en defensar una política de certeses i compromisos.

De l’ambigüitat només pot sortir més ambigüitat. I jo afegiria que més fracàs, i més paràlisi, i més espoli. Algú pot sentir-se atret per un projecte de país que no se sap què vol ser? Però potser ja és això, potser no hem estat ni serem capaços d’anar més enllà i haurem de refugiar-nos en l’ambigüitat i la confusió, però m’agradaria pensar que el meu país aspira a alguna cosa més. M’agradaria pensar que la confiança que cal per aixecar un país, l’ambició que necessitem, l’excel·lència que perseguim, el futur que hem de construir pels nostres fills, només pot ser generada per un projecte nou, que trenqui amb la transició i amb la gàbia, gens radical (perdonin, però des de quan ser independentista és ser radical?), ben noucentista, assenyat i enlluernador, concret i d'ambigüitat zero: la independència de Catalunya.