Fa uns dies vaig llegir una entrevista magnífica que li feien a Francesc Cabana al diari ARA, on distingia entre la burgesia “emprenedora” i “l'emprenyadora”, que qualificava com poruga, temorenca, amb aversió al risc, covarda i inculta. Adjectius que em vénen perfecte per parlar-vos de l’independentista emprenyador.

Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. L’independentista emprenyador no parla, vomita; no pensa, maquina; no camina, patrulla; no respira, conspira; no escriu, escup; no crea, destrueix; no emprèn, emprenya.

S'amaga sempre darrere pseudònims. Fa temps que desconeix exactament perquè lluita, ha oblidat perquè és independentista i quins són els seus autèntics adversaris, i es limita a atiar la zitzània permanent, submergit en una espiral dantesca de destrucció de tot i de tothom. Odia qualsevol acord i assoleix l’orgasme quan, en les seves lectures i navegacions d’hores i hores per diaris i digitals, veu el seu nom camuflat insultant a algú.

Emprenya molt. I cansa, encara més. Ell és feliç en el seu món protofeixista i si s’aturés, moriria d’un atac de feridura a l’acte. Té un destí a la vida, del que no es separa ni un instant: emprenyar. Emprenya a totes hores, de dia i de nit. És l'apoteosi de l'emprenyament absolut i total. Hi dedica totes les seves energies, fins al punt que ningú ha esbrinat mai què ha aportat de positiu al seu país o a la seva cultura. És incapaç d'entendre un article subtil, diguem-ne com el que en Cuyàs va dedicar a les “il·lusions independentistes” l'altre dia, però tampoc no té més importància: mai ha aconseguit llegir tres pàgines seguides de res. Se'n vanta, de la seva incultura. Es considera un gran irònic i la gran ironia és ell mateix.

O acabem amb els independentistes emprenyadors o ells acabaran amb l’independentisme.

Si alguna cosa representa el catalanisme és una ètica. Aquí no s'hi val tot. El catalanisme és consubstancial a una determinada manera d’ésser al món: I si això és així, doncs encara és més gran l’exigència quan el combat és per la llibertat total. No només tenim uns “drets” pel fet de ser catalans; sobretot tenim uns “deures”, el primer del qual és un comportament radicalment cívic. Si això falla, falla tot, no guanyarem mai.

A l’independentista emprenyador, esclar, tot el que acabo de dir l’emprenya. Ell voldria seguir destruint i planificant les seves conspiracions suburbials en les terres de Mòrdor, paisatge on es troba com peix a l'aigua. Està acostumat a espais tancats, resclosits, putrefactes, que ensaliva amb la seva llengua bífida. Amb aquesta gent no només no avancem, sinó que ens tornen directament a les cavernes -espanyoles, si sou servits.

Per l'amor de Déu, que no ens emprenyin més.