Hem viscut tots plegats aquests darreres dies un aquelarre col.lectiu passant comptes amb la funesta actuació d'ERC els últims anys (el mateix Jordi Portabella va assegurar que havien “ofès” els catalans en pactar el segon tripartit). I hem de reconèixer que alguna cosa es belluga, s'han produït dimissions, el senyor Carod ha plegat, i el nom d'Oriol Junqueras va afiançant-se com l'home clau en un noment decisiu. També hi ha algun indici de contactes i negociacions ERC/CiU. Hi ha, doncs, esperances que les coses es puguin redreçar. Esquerra té la gent i la militància per fer un canvi de rumb, i que el timó de la nau l'agafin patriotes que generin consens, optimisme, credibilitat i futur.

I mentrestant, què passa amb el PSC?

Si fa sis mesos CiU tenia com a màxim poder institucional l'ajuntament de Sant Cugat, avui és el PSC qui només pot alçar la paeria de Lleida com el seu millor trumfo. La debacle socialista ha estat infinitament superior a la d'ERC. Esquerra pot haver retrocedit uns anys, però el PSC s'ha situat directament a la casella de sortida: al 1977, abans de les primeres eleccions municipals. Ho ha perdut tot, s'ha ensorrat com un castell de cartes. El mite de la gestió socialista s'ha fos com el reactor nuclear de Fukushima i l'enfosament els deixa a la intempèrie, sense cap projecte ni diputació a la que aferrar-se, amb una mà al davant i una al darrere. La travessa pel desert de les llargues caravanes d'excàrrecs, amb els oasis secs, pot ser dramàtica. I a les nits fa fred.

Llegia el diumenge a l'AVUI una entrevista que feien a Miquel Iceta, que des que tinc ús de raó he vist sempre cobrant un sou públic i al capdavant del PSC. Sempre. Iceta és la imatge de l'eternitat. Com aquells vells comunistes soviètics que assistien a les desfilades de la plaça roja i que jo no podia deixar de veure iguals, any rere any. Aquella rigidesa, aquella marcialitat, aquells ulls, aquells abrics de pell, aquell baf que sortia d'aquelles boques arrugades. Tot feia una olor de naftalina insuportable, com si es tractés d'un immens decorat per al gaudi d'uns pocs. Una de les ironies més amargues del segle XX va ser que el comunisme, que va començar com una doctrina igualitària, es va convertir en el poder en un sistema tenebrós i miserable generador de castes i privilegis. Tothom a les societats comunistes es dirigia un amb l'altre amb l'igualitari terme "camarada”. Però com va deixar clar Orwell, alguns camarades eren més camarades que els altres.

Després de tota una llarga llista d'explicacions buides i arnades, el senyor Iceta expressava la idea pròpia i fonamental de la nomeklatura, la seva raó de ser: “El PSC té un projecte per a Espanya”. Així continuen les coses després de dues derrotes catastròfiques. I, certament, els actuals dirigents del PSC tenen un projecte per a Espanya, però no semblen tenir-lo per a Catalunya.

Ja no és que el PSC conservi alguna complicitat amb aquella idea de socialisme democràtic i catalanista de Josep Pallach, és que tampoc no s'assembla de res al partit de Reventós, Obiols i Maragall. És a dir, quan més ha girat la vista cap a Espanya, pitjors resultats ha obtingut, fins avui, que, fos en el PSOE, ha acabat desapareixent de Catalunya.

Però la nomenklatura socialista segueix, impertèrrita, com si es disposés a assistir a una nova desfilada de la plaça Roja. Es posen l'abric de pells i el gorro, i surten a fer declaracions a l'AVUI dient que tenen un projecte per a Espanya. Ningú no ha dimitit del partit -excepte el president Montilla- a pesar d'un retrocés tan colossal i els 25 diputats a Madrid que van votar contra el fons de competitivitat segueixen deambulant sense rumb, amb les ulleres fosques, el coll de l'abric alçat i les mans a la butxaca. És difícil de creure, però avui el PSC continua dirigit per la mateixa gent que els ha portat al desastre. Viuen en el seu món propi que han creat, incapaços d'adonar-se que el país ha canviat. També Chernenko es pensava que ho deixava tot lligat i ben lligat. Però va esclatar la perestroika, perquè senzillament el sistema, darrere el decorat de cartró pedra, s'havia corcat.

Si algú no s'equivoca són els tèrmits. No hem de tardar a veure, doncs, com arriba la perestroika al PSC.