Feia temps que en el món independentista no se sentien apel·lacions tan precises i contundents al consens, als valors i al treball en equip. Per això, la temperada proposta d'Oriol Junqueras, amb un nítid objectiu final, l'alliberament nacional, és una candidatura plausible, és una esperança.

Són temps de canvis, i és més que probable que l'època dels grans lideratges personals hagi acabat, que el que ara es necessita sigui un lideratge col·laboratiu, l'únic capaç de poder atacar amb garanties d'èxit una situació complexa i intensament competitiva -dins d'ERC, dins de l'independentisme i dins de la política catalana en general. De fet, la fatalitat del moviment independentista no és el de la seva permanent divisió, sinó el de no trobar líders integradors, que connectin, que conformin equips i que siguin capaços de fer-los treballar junts (i no necessàriament dins d'un mateix partit polític).

En general. l'independentisme ha comès un error de manera sistemàtica i paradoxal: ha estat tan absorbent el desig que l'impulsa, que s'ha enfocat obsessivament candorosament, en l'objectiu final, sense tenir en compte si els recursos de què es disposava eren aptes per a assolir-lo. El que cal ara és posar el focus no només en l'objectiu final -la independència- sinó en la gent que puguin realment i de manera efectiva, desenvolupar les estratègies i les accions per a assolir-lo.

Si alguna cosa va quedar-me clara de la meva vida anterior d'executiu d'una multinacional d'assegurances és que la clau són les persones i que sense un sòlid i exitós treball en equip és impossible anar més enllà de la cantonada. Sistemàticament, els responsables de Recursos Humans de l'empresa ens feien participar a tots els col·laboradors en sessions de formació. Recordo especialment unes jornades memorables a Sitges, amb l'enlluernador lema de “Junts som més forts”. Una de les ponències versava sobre el Team building. Se'm va quedar gravada una frase: el veritable aprenentatge per a les organitzacions és l'aprenentatge col·lectiu.

No són paraules buides -tot i el meu reconegut escepticisme sobre el sovint vaporós món del management-, ni l'enèsim exercici de bonisme. El cert , però, és que caldrà generar tones de confiança, crear una atmosfera energètica i positiva, suggerir enlloc de manar, cooperar enlloc d'imposar, acceptar les diferències, respectar les fortaleses individuals. En definitiva, pensar més en els “recursos” actuals que en l'”objectiu” final. Però té també saborosos avantatges: a un líder que es basi en la força de l'equip li cal utilitzar menys control i regles institucionals ja que el “poder” es comparteix de manera col·lectiva. Un bon líder aconsegueix que tots els seus col·laboradors siguin també uns bons líders, i se sentin co-responsables del que fan i del que aporten a l'èxit col·lectiu.

Ara bé, en essència, el lideratge basat en la cooperació és una ètica. I per això aquest és un darrer encert de Junqueras: basar el seu projecte en els valors republicans. Per aquí i només per aquí ens en podrem sortir algun dia, quan les idees republicanes d'austeritat, llibertat, virtut, civisme, democràcia radical, siguin el fonament que inspiri els motors del canvi nacional. Un lideratge orientat per l'ètica, que alhora és terriblement autoexigent i no admet vacil·lacions, té uns fonaments molt més sòlids que qualsevol altre perquè assoleix un aval importantíssim, decisiu: la credibilitat. I si alguna cosa necessita el moviment independentista polític avui en dia és aquest, convertir-se en un moviment creïble -i votable- a ulls de la majoria de la ciutadania.

Atents doncs al senyor Junqueras. Sí, decididament són temps de Team Building.