Diumenge, com tots els propers matins de diumenges electorals del món, votaré per la independència. I confio que les forces nacionalistes siguem majoria per desplaçar de tots els llocs que puguem les forces sucursalistes.

De fet, el país, continua sota l'efecte “10 de juliol”. Els defensors de l'status quo amb Espanya s'han situat fora de la comunitat catalana, del sentir majoritari del poble català, i el discurs xenòfob del PP i la votació dels 25 del PSC a Madrid ho demostren abastament. Habiten als extrems i allà hem de deixar-los que segueixin la seva pertinaç, i esperem que llarga, travessa cap al no res. L'espai central és nostre. Per això, si el conjunt dels nacionalistes catalans guanyem, tots guanyem. Amb totes les meves forces, ens desitjo una gran victòria.

Dit això, el més important de les eleccions de diumenge és dilluns. I no em refereixo als resultats, sinó al fet que dilluns comença la cursa per les eleccions espanyoles de l'any vinent.

Enmig de la batalla campal que aquests dies es representa davant dels nostres nassos entre les diferents opcions independentistes, m'atreveixo, tanmateix, a plantejar la necessitat d'una gran coalició independentista per a les eleccions espanyoles de l'any que ve. I senzillament per una raó: així, no anem enlloc. Si realment l'independentisme vol traduir políticament aquest espai central que ara ocupa en la societat catalana, moltes coses han de canviar. Ara, si el que volem és la baralla per les engrunes, no cal tocar res, anem per bon camí.

Em ve al cap aquí la intervenció que el president Barrera va fer el passat 14 d'abril a Òmnium. Està en plena forma, i excepte per un problema d'oïda, continua amb la mateixa lucidesa, intel·ligència i elegància de sempre. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa 80 anys -la proclamació de la República Catalana-.

Per Barrera, el primer punt es basa en “no esperar a sumar majories”, i va recordar que amb una mica més del 30% ERC i Macià van tenir-ne prou per fer un canvi radical. Per tant, per ell, l'important no és tant el número sinó el sentiment d'una àmplia minoria convençuda, il·lusionada i unida.

En segon lloc, Barrera encoratjava a no acovardir-se: tot avenç és útil, encara que no s'arribi al final. Tesi subjugant, perquè enllaçava amb el fet de què “malgrat tot, no hi ha res a fer”, és a dir, en un moment o altre Espanya tirarà enrere, però haurem aconseguit consolidar unes determinades posicions.

I finalment, el més important, el que per ell cal, en primer lloc, és audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legalitat espanyola. I lideratge? Aquí és on Barrera, reconeixent que era la clau de tot plegat, no veia encara una solució.

Sincerament, en la meva opinió, gran part de la sort d'una possible gran coalició vindrà condicionat pel que pugui passar en el congrés que ha de celebrar ERC i els nous líders que s'escullin. Però, parlem-ne en el proper article, ara toca votar per la independència, i celebrar-ho.