El PSC és qui amb els seus diputats decanta les majories a Espanya, des de les primeres eleccions democràtiques. Ni CiU, ni PNB, ni ERC. El PSC. La seva força és, doncs, enorme i decisiva. Definitiva.

Per què doncs la LOAPA, les esmenes a l'Estatut o l'eterna i impossible publicació de les balances fiscals? Per què pidolar un aeroport o uns trens de rodalies? Per què no hi ha hagut mai un cop de puny sobre la taula, un “ja n’hi ha prou” que ho hauria fet trontollar tot?

Només hi ha una resposta possible: s'han autoinutilitzat. Han esdevingut invisibles. Narcotitzats. Un petit i tristíssim gra de sorra en l'oceà socialista espanyol. La sinistra sucursal del nordeste. Ombres que vaguen pel Congrés de Diputats, demèntors que només esperen el senyal del cap de colla del PSOE per votar una cosa o una altra, tremolant només de pensar que mai poguessin arribar a haver d'enfrontar-s'hi.

Dos dels petits exemples de les últimes hores.

Ara resulta que a la Sra. Chacón l'han nomenat Ministra i ha dit que li ha fet molta il·lusió que hi hagi dos Ministres del PSC. Per què? Perdoni Sra. Chacón però que s'ha notat mai que hi hagués ministres catalans al govern? En què? Que no era Ministre el Sr. Montilla durant la tramitació de l'Estatut? I com el va defensar?

Exemple 2. El Sr. Roberto Labandera ha assenyalat que el seu partit, el PSC, no té presa en el tema de les balances fiscals. Ja arribarà, es veu. Però Sr. Labandera, vol dir que hi serem, nosaltres, al pas que va?

Hom entén que s'hi està bé, als llimbs. És confortable i segur que hi ha una temperatura fresca i s'hi menja divinament. Però els diputats socialistes catalans haurien de saber que el Papa actual ha decidit carregar-se'l i que caldria anar buscant una certa identitat. Només la pobra quixotesca figura d'un Raimon Obiols sembla adonar-se'n. I el President Maragall, en la seva condició del Fantasma del Palau, que clama de tant en tant per recuperar un grup propi.

A València en les darreres eleccions ja van decidir eliminar les sigles del PSPV i utilitzar només les del PSOE. És un magnífic exemple d'abraçar una identitat i de començar a eliminar tonteries que sobren.

De fet, en una cosa el PSC va per davant dels socialistes valencians. Mai no podran dir que no van ser els primers a què des de Madrid es decidís el líder del partit. El seu Jordi Sevilla ja fa mesos que el tenim aquí. Presidint la Generalitat.