Quan Raimon cantava els versos “Al meu país la pluja no sap ploure”, no es podia pas imaginar que avui, molts anys després, seríem a un pas d’entrar en situació d’emergència greu per la sequera. És evident i sabut que el cantautor de Xàtiva no parlava de la situació climàtica ni meteorològica, sinó que se servia d’una metàfora per denunciar l’absència de llibertats, la negació dels drets, la persecució de la llengua i l’adoctrinament a les escoles. El cert és, però, que avui ens trobem en una situació molt crítica com a país i em temo que no ens hem activat per encarar-la com caldria.

Per desgràcia, he viscut de primera mà una crisi sanitària i social com ha estat la pandèmia de la covid-19. I sé també de primera mà quina resistència s’alça entre determinats grups d’interessos contra les decisions que exigeix plantar cara a una emergència des de les institucions. Però, en el meu cas, la decisió va ser molt clara: sempre passarien, al davant de tot, la salut i la vida de les persones. Ni els interessos de determinats sectors econòmics ni les pors electorals dels partits no serien un impediment per prendre les decisions que calia en cada moment o per defensar-les (tenint en compte que en aquella ocasió se’ns van furtar les competències més decisives per a la gestió de la pandèmia: sanitat, mobilitat i seguretat). Dels recursos, ja gairebé fa vergonya parlar-ne, perquè ja fa anys i panys que ens són confiscats per l’Estat espanyol impedint poder fer la política i el servei que Catalunya mereix i necessita (com passa a la resta dels Països Catalans). En qualsevol cas, ni la retirada de competències ni la confiscació de recursos no podien ser una excusa per no actuar amb celeritat i contundència com exigia la situació. I ara ens trobem en una situació molt perillosa, que pot comportar molts problemes i noves crisis en un futur molt pròxim, i cal actuar amb rapidesa per reconduir la situació de sequera tan greu que vivim com a país. No hi pot haver excuses ni càlculs.

La proximitat d’unes eleccions, d’unes altres més enllà i d’unes terceres encara no pot ser un fre per prendre les decisions valentes que calen. Ni tampoc els interessos del turisme, quan som a la porta de la campanya d’estiu, no poden prevaldre per damunt de l’interès general de la ciutadania de Catalunya i d’una terra eixuta que només pot produir pobresa. Actualment, assistim a una batalla (ja prou habitual) entre partits a un mes de les eleccions municipals per veure qui té la culpa de la situació actual. La inacció d’uns i l’obstrucció dels altres, més les pors dels de més enllà, fan que Catalunya no disposi d’una estratègia d’actuació seriosa i ambiciosa que posi al centre de tots els interessos l’aprofitament correcte de l’aigua disponible i que n’eviti el malbaratament actual.

Si alguna cosa ens va ensenyar la gestió de la pandèmia és quins són els sectors essencials del nostre país. La pagesia n’és un. No tenir-la en compte fora més que un error, una gravíssima equivocació. Esperar al setembre per prendre decisions és fer-nos trampes al solitari. Cal que urgentment, immediatament, aquesta setmana mateix, es reuneixin institucions (totes!) i sectors econòmics i socials essencials per acordar un pla programa contra la sequera a l’altura del desafiament actual. Amb un únic objectiu: per damunt de tot, la vida al nostre país.

Quim Torra i Pla
131è president de la Generalitat de Catalunya

(article publicat al diari El Punt Avui del 19 d'abril).