Avui fa un any que un senyor ves­tit d’esport va pre­sen­tar-se al Palau de la Gene­ra­li­tat per a noti­fi­car-me que el Tri­bu­nal Suprem espa­nyol havia rati­fi­cat la sentència d’inha­bi­li­tació que gai­rebé un any abans havia dic­tat el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya. Es podria molt ben dir que la ves­ti­menta del senyor noti­fi­ca­dor (un fun­ci­o­nari dels tri­bu­nals espa­nyols) era la cons­ta­tació que la repressió és ja l’esport naci­o­nal del Regne d’Espa­nya.

Par­lem d’un estat que per­se­gueix allò que no li agrada, allò que no li convé o allò que l’inco­moda. Par­lem d’un estat repres­sor que no hauríem d’haver des­co­bert recent­ment pels fets d’octu­bre del 2017 sinó perquè al llarg de la història n’ha dei­xat mos­tres ben clares i gens ama­ga­des. Un estat que des de fa segles repri­meix no tan sols els cata­lans pel fet de ser cata­lans o de voler la lli­ber­tat, sinó que també ha repri­mit tots els ter­ri­to­ris dels quals s’ha con­si­de­rat pro­pi­e­tari.

Em sem­bla oportú recor­dar aque­lla frase segons la qual Angla­terra sem­pre ha mar­xat 5 minuts abans de les inde­pendències, men­tre que Espa­nya n’ha mar­xat sem­pre 5 minuts tard. Això és una mica el que li està pas­sant ara res­pecte a Cata­lu­nya. Que no sap que ha arri­bat el moment de mar­xar-ne i, en ple segle XXI, enten­dre que les naci­ons són sobi­ra­nes i tenen dret de deci­dir el seu futur sense ame­na­ces, coer­ci­ons ni violència.

Dèiem que avui fa un any d’aque­lla decisió d’un tri­bu­nal a 600 quilòmetres del Palau de la Gene­ra­li­tat sobre un pre­si­dent de Cata­lu­nya que havia estat esco­llit democràtica­ment i d’acord amb les majo­ries que havien resul­tat d’unes elec­ci­ons que ja ens havia impo­sat l’estat repres­sor en la seva il·legítima i per­versa apli­cació del 155 (votada amb entu­si­asme pel PSOE-PSC que ara governa Espa­nya). Més enllà de mi, de Quim Torra, i després de veure com ja s’havia ces­sat i expul­sat amb violència ins­ti­tu­ci­o­nal el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont i tot el seu govern tres anys abans, cal posar l’accent en la gra­ve­tat que és que els tri­bu­nals tin­guin l’arrogància de tre­pit­jar la democràcia pels seus interes­sos ideològics en defensa d’un statu quo cadu­cat amb el suport del govern espa­nyol de torn.

Temo que, ence­gats per unes ganes irre­pri­mi­bles de des­gast con­tra mi i con­tra la volun­tat d’una part impor­tant de l’inde­pen­den­tisme de con­ti­nuar avançant, inu­ti­lit­zant la repressió, massa gent va pas­sar per alt la follia anti­de­mocràtica amb què actu­ava –un cop més– l’Estat espa­nyol. Alguns van voler girar full ràpida­ment pen­sant ja en les elec­ci­ons, a veure si esgar­ra­pa­ven qua­tre vots més. Uns altres neces­si­ta­ven enter­rar ràpida­ment el camí seguit de plan­tar-se davant de tanta intro­missió i pro­hi­bició al govern de Cata­lu­nya. Sort de moltíssima gent arreu del país que sí que era cons­ci­ent de la gra­ve­tat d’aquell nou cop con­tra la democràcia i les ins­ti­tu­ci­ons dels cata­lans.

Ha pas­sat un any de l’entrada del fun­ci­o­nari ves­tit d’esport entrant al Palau i han pas­sat mol­tes coses, però n’hi ha una que no ha can­viat gens ni mica: la fal·lera repres­siva de l’Estat espa­nyol con­tra els demòcra­tes cata­lans. La con­ti­nu­ada per­se­cució del pre­si­dent Puig­de­mont i el seu entorn (en tenim un bon exem­ple d’aquests dies), la bes­tial ven­jança del Tri­bu­nal de Comp­tes, les kafki­a­nes cau­ses de l’Audiència espa­nyola con­tra els CDR, la causa deni­grant del TSJC con­tra la mesa del Par­la­ment, els judi­cis con­tra ciu­ta­dans com­pro­me­sos amb el seu país… I encara un segon judici con­tra mi per obeir el poble de Cata­lu­nya i no pas l’ordre ideològica d’un tri­bu­nal. Només fora d’Espa­nya tro­ba­rem la justícia, tal com el Con­sell d’Europa va dic­ta­mi­nar en relació amb la repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme i la per­se­cució de la lli­ber­tat d’expressió.

El pro­blema de tot ple­gat és que, men­tre l’Estat espa­nyol con­ti­nua la seva bata­lla uni­la­te­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme, aquí no es tre­ba­lla, s’exposa i s’exe­cuta un pro­grama d’uni­tat per exer­cir la sobi­ra­nia i cul­mi­nar el procés d’inde­pendència. Diem que som inde­pen­den­tis­tes, que volem la inde­pendència, però ens dei­xem atra­par en una taula de diàleg que no té cap pos­si­bi­li­tat d’èxit –per a l’inde­pen­den­tisme– perquè l’Estat no nego­ciarà mai l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. I quan passa això, quan es té un objec­tiu però no es té un pla, som en el ter­reny del desig. Ens cal un pla, un pro­grama, una estratègia, una ruta a seguir. I ens cal reconèixer que, més enllà de la fórmula –un referèndum, una DUI o una revolta democràtica ciu­ta­dana–, allò que caldrà és defen­sar-ho amb totes les con­seqüències.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)