Estimada Clara, 

Canvio i em passo dels missatges via Signal a aquesta carta pública, fent una excepció. Com estàs, com va tot? Les notícies que ens continuen arribant de tu són bones. Pensem que tens el millor advocat possible i que els teus companys de professió et respecten i t’honoren. Enmig de la tempesta, quina sort viure envoltada de gent que t’estima. I malgrat això, és clar, no ens traiem del cap que siguis tan lluny dels teus i del país, i estem permanentment preocupats per tu, per tots els exiliats i presos i ostatges polítics. 

En les visites a Brussel·les d’aquests últims mesos, solíem coincidir i parlàvem una mica de tot. Ja fa anys que havia sentit parlar de tu, de quan vas ser ‘purgada’ políticament a Georgetown i, gràcies a molts amics comuns, havia començat a seguir-te. Després vam tenir plegats aquell ‘moment ANC’, i d’allà vaig perdre la teva pista fins que vas aparèixer com a consellera d’Ensenyament. En un moment tan extraordinàriament complicat no vas dubtar ni un segon a acceptar el càrrec. Tres mesos al govern. Un referèndum d’autodeterminació i una declaració d’independència. I ara l’exili per davant. 

I a poc a poc has anat apareixent-nos, a la majoria dels independentistes, com la línia recta.

Passar pressa no volia pas dir córrer, sinó avançar en línia recta i exercir la sobirania del poble de Catalunya. Només així es podia ‒es podrà‒ fer front a l’envestida de l’estat espanyol.

Al meu parer, aquesta és la diferència substancial entre els vells temps del catalanisme, aquell formidable invent d’indefinicions i vaporositats que s’estirava i arronsava com un xiclet a la conveniència de qui fos. En canvi, l’independentisme es posa dates i taquígrafs, s’obliga, s’autoexigeix, persevera però té una fita, vol un desenllaç. Avança en línia recta.

Per això és tan important el 1r d’octubre, data fundacional de la Catalunya republicana, perquè ens va situar en un altre escenari: vam exercir la sobirania i vam decidir. La màxima sobirania que pot exercir un poble, la seva autodeterminació. I per si calgués afegir-hi res, la causa de la independència s’ha eixamplat des d’aquell dia: quan un poble és atacat, la secessió com a autodefensa és justa i legítima.

Vas defensar el 1r d’octubre políticament i personalment. I vas continuar avançant en línia recta vers la declaració d’independència. Has fet del teu exili, un altaveu contra la repressió d’Espanya i a favor de la democràcia i el dret d’autodeterminació de Catalunya.

No sé si mai t’ho podrem agrair prou.

Cuida’t molt. Ens veurem aviat. Una forta abraçada, 

Quim