Poques hores, pocs dies abans de la sentència al dret d’autodeterminació de Catalunya, ens tornarem a mirar al mirall com a societat, com a país, com a comunitat que té el deure de preparar un futur millor per a si mateixa i per als seus fills. Així com el Primer d’Octubre ens va posar a prova i ens va ajudar a reconèixer-nos amb els nostres drets i una dignitat granítica, la sentència als governants i dirigents del referèndum ens crida a donar una resposta que ens faci millors, més forts i més lliures.

I aquesta és una responsabilitat de tots. Dels partits i dels governants, primer. Però també d’una societat que no espera que li diguin què ha de fer perquè ja s’ha apoderat i sap que té la custòdia d’uns drets civils, socials i polítics que té tot el dret d’exercir i fer respectar. Perquè aquest camí de llibertat i d’autoafirmació no l’hauríem fet si la gent no hagués pres consciència de la seva força quan actua de manera coordinada.

La sentència als nostres companys i companyes, jutjats per haver posat urnes ara fa dos anys, pot marcar un canvi de cicle. Pot obrir una nova etapa en què tornem a prendre la iniciativa, en què la repressió no ens porti a quedar acorralats i a la defensiva políticament. Una nova etapa en què tornem a la dinàmica de la confiança que ens ha portat als millors moments d’aquest procés emancipador. Una nova etapa en què la generositat i el sentit de país tornin a passar al davant de l’interès dels partits i les batalles per hegemonies que només servirien per a gestionar una autonomia vigilada i miserable.

No podem continuar pensant que cal gestionar aquesta autonomia permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya. La sentència ha de portar-nos a la recuperació de la dinàmica guanyadora, la que fa propostes de futur, la que debat com volem que sigui l’estat que anem construint. No eixamplarem cap base demanant permís i esperant que se’ns doni. Tan sols la defensa de la democràcia i de la voluntat popular ens pot portar al creixement d’una base de consens encara més àmplia. No es donaran mai les condicions per a alçar una República de dones i homes lliures si no la comencem a defensar cada dia des de les nostres responsabilitats.

Per això vull fer una crida ara que coneixerem de manera més clara que mai les limitacions democràtiques del Regne d’Espanya. Una crida als partits que volen un futur lliure per a Catalunya. Una crida a no abaratir el somni. A mirar l’horitzó per prendre les decisions del present. Ara no és moment de pensar en les eleccions que puguin venir. Hem de pensar en les futures generacions. És per elles que cal prendre les decisions d’avui. La qualitat dels nostres somnis d’avui determinarà la qualitat de vida que tindran els nostres fills i néts. I, sabent quins són els nostres somnis, cal que ara ens comprometem a fer-los possibles amb propostes concretes que retornin la confiança i la força a tothom. Hem de fer la República Catalana sense excuses i sense pors.

És ben possible que la societat catalana es torni a mobilitzar com mai per mostrar el seu rebuig a les sentències. Crido també la societat catalana a fer aquestes mobilitzacions com les hem fet sempre: amb civisme, respecte, de manera pacífica i determinada. No podem caure en cap cas en les provocacions que puguin arribar. Ja s’ha vist que els adversaris de la llibertat de Catalunya ens voldrien violents i agressius. I nosaltres sabem que l’única manera de guanyar aquest combat és en peu de pau i amb la fermesa de les conviccions democràtiques.

Hem recorregut camins difícils darrerament. No hem reculat, però no hem avançat com hauria calgut. I ara és el moment de reprendre el camí. Retornem a la confiança, sense enganys ni miratges, però sense renúncies ni pugnes estèrils. Ho deia Albert Camus: la llibertat no és res més que una oportunitat de ser millors. Aprofitem-la. Siguem lliures, perquè és l’única manera de guanyar la llibertat. És a dir, la independència.