Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.