Havia tornat feia poc de Suïssa i després d’uns mesos treballant en la biografia d’Eugeni Xammar havia començat l’aventura suïcida d’Acontravent. La Pat n’havia fet unes ressenyes molt amables. Intuïa que estimàvem el mateix país perdut, no pas per aquelles crítiques, sinó perquè la lectura del seu llibre, El preu de ser catalanes (Meteora, 2007) m’havia impressionat profundament. Un dels llibres que més m’han fet reflexionar sobre la cultura catalana —i els “perpetradors del retrocés del català”. Patrícia l’havia escrit amb un estil que acabaria essent marca de la casa: directe, clar, a raig, tocat d’una voluntat divulgadora òbvia, nestorlujanesc en allò de dir coses, fusterià per la tendència al sarcasme. Perquè fins i tot quan les notes arranquen amb un acordió de fons, un violí i una pianola, i un accent argentí latent enceta, amb veu rogallosa, un tango de raval, Gabancho era capaç sempre de recuperar un passat i una memòria. El seu passat i la seva memòria, que va resultar que eren els nostres, qui ens ho havia de dir. 

Llibre rere llibre, en aquells memorials de greuges on rebia tothom —tothom que havia estat còmplice de l’intent d’anorreament d’una cultura i d’un país—  va convertir-se d’alguna manera en una de les primeres personalitats  d’aquell moviment independentista incipient —tal com modernament l’entenem— i que va catapultar-la com una dels seus líders naturals. S’ho havia guanyat a pols. Des d’aquell moment, la Pat va esdevenir un personatge molt més que popular, es va convertir en una dona estimada per molta gent.

Amb un cabellera de lleona i uns ulls vius i àvids de guineu, desmanegada en el vestir, com si res no li importés excepte els llibres i les paraules, tenia aquell punt excèntric de les ladies angleses, com si permanentment tingués una tassa de te a la mà i els camps verds dels Cottswolds anglesos al davant. No m’estranya que fos d’ascendència irlandesa. El seu sentit de l’humor era tallant com una fulla d’afaitar i la seva dialèctica segura i inapel·lable —brusca si considerava que els teus arguments eren pobres. On són les dones? No ho sé, però, en qualsevol cas, ella ja hi era. I defensava la seva posició amb ungles i dents. Tanmateix, la meitat argentina acabava d’afinar el personatge, llimava les asprors, l’endolcia, li il·luminava la cara talment una abraçada d’una matrona de Buenos Aires. 

Vaig arribar puntual al Turó Park. Ja hi era. I la Dina també. “Pobreta, ja té uns anys, està velleta. Però sempre m’acompanya. Oi que sí, Dina?”. I la Pat acariciava la seva gossa i, amb un “vinga, anem”, començava la nostra passejada. Podia durar hores, perquè la Pat es coneixia cada pam de la ciutat (ha estat una de les grans cronistes de Barcelona). Era un moment de reflexió i de discussió. Volia saber què pensaves, com veies la situació política, què escrivies, com ens en sortiríem. 

Després de les passejades van venir els sopars argentins a casa seva. Gairebé no et deixava fer res, ella ho preparava tot. N’estava encantada, gaudia de la conversa i de la companyia. Ha estat una còmplice incondicional dels seus amics i ha teixit una xarxa d’amistats infinita. I la Dina anava amunt i avall per sota la taula. Un dia vaig treure el cap a la seva habitació, plena de llibres. Era un petit cafarnaüm i caldrà aplegar-ho tot i ordenar-ho per no perdre res del seu arxiu.

La nació i la independència; el periodisme i la literatura. Tot li interessava, perquè s’havia preocupat d’estudiar-ho a fons. En cada llibre de la Pat hi ha un treball enorme, milers de lectures passades pel colador. Ho feia fàcil, perquè escrivia sota el mandat de Josep Pla: “Escriptors, no sigueu llaunes”. I ella entretenia, girava les frases per fer-les saltar, atrapava l’interès del lector. Els seus llibres es llegiran sempre.

Des de l’estiu no sabia res d’ella. Quina tristesa ens ha deixat la seva mort. Un dia, va anar a Santa Coloma de Farners a fer un míting. Era el 2014. En acabar l’acte, el pare va presentar-se. La cara de la Pat s’omplí d’un somriure. I li va dir que no es preocupés, que segur que ell veuria la independència.  Estimada Pat!, ni tu ni el pare no ho heu pogut veure. Em sap tan greu. Però descansa, no pateixis, ens vas explicar què havíem de fer. I ho farem.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)