És quan t'atures un instant, en aquest procés que sembla xuclar el temps, que els records t’inunden i és inevitable pensar en tots aquells que avui no hi són quan, el 2010, aquest país va dir prou. Joan Solà, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Joan Blanch, Antoni Badia i Margarit, Muriel Casals, etc.. Estaria molt bé que no se’ns morís ningú més sense ser independents. I això depèn només de nosaltres. Talment fa 40 anys ho expressava d'una manera normalíssima i exacta el Congrés de Cultura Catalana: ‘Cal no esperar que res ens sigui concedit: la nostra llibertat només serà autèntica si som nosaltres qui ens la prenem.’ Tindrem allò que ens sapiguem guanyar. I sense caure en una ingenuïtat que ja hem après a esquivar, avui el país sap que és possible fer allò que es proposi fer. Ja no som en temps de paraules, sinó de lleis catalanes i convocatòries de referèndums.

Però per arribar a aquest punt, a banda de treballar molt, ha calgut somriure molt. Vull dir que no hi ha hagut res més revolucionari que el somriure dels catalans per convertir l'independentisme en l'únic projecte realment plural, transversal i transformador -cultural, social, econòmic, polític- de la nació.

La gran, l’enorme diferència, el fet que ho ha canviat tot entre el moviment independentista català i l’apocalipsi unionista ha estat, qui ho hauria de dir, els somriures. L’alegria s’encomana i l’esperança és la malaltia més contagiosa. Riure i revolució. No sembla una mala combinació per començar un nou país.

Però calia donar forma a la centralitat que l'independentisme anava ocupant ja no tan sols en el catalanisme sinó en la mateixa societat, tenyir de complicitats un camí que, per arribar al capdamunt, havíem de fer junts. I en això van aparèixer la Muriel Casals, primer, i la Carme Forcadell, després.

La maduresa del moviment catalanista independentista s'ha explicitat, sobretot, en la xarxa que el relliga, una madeixa d'entitats, fundacions, associacions, i ateneus que li han donat cobertura, un bé preuadíssim. Aquesta immensa fortalesa ha operat com un veritable baluard contra els embats dels provincialistes. Contra el tacticisme que ens portava al no res i el frontisme, que hauria acabat amb l'extinció de tots plegats, la societat civil va optar per obrir les finestres i respirar. Necessitàvem grandesa i esperança. Calia que s'obrís l'autopista central de l'independentisme, on tothom s'hi sentís cridat a participar. No es tractava de sumar, sinó de multiplicar. Desbordant els límits clàssics de l'espai de joc on l'independentisme maldava per sobreviure.

Muriel Casals -entre molt d'altres, però ella especialment- va aportar justament aquella intel·ligència i esperança que calien. El més simple acaba per imposar-se: la pedra, resisteix els xocs; les gàbies, s'obren forçant la porta. I la Muriel, senzillament, serenament, decididament, va alçar-se, tossuda, per defensar dues alternatives: o la independència o la independència. I és que sabia que això i només això és el que tenia interès -interès en majúscules, interès nacional, interès transformador de tot.

"Una dona normal d'un país normal" repetia, sovint, afegint que volia ser recordada com la professora que va ser durant tants anys. La fórmula Casals va resultar infal·lible i revolucionària en la seva normalitat. Diabòlicament eficaç: va fer real un somni i el va concretar en nosaltres. I és quan no somies que hi veus clar i que la responsabilitat t'encalça.