La meva gene­ració, que ronda els 50 anys, ha assis­tit a un dels espec­ta­cles més fabu­lo­sos del nos­tre temps: la decadència i enfon­sa­ment de la pro­gres­sia espa­nyola a Cata­lu­nya, dis­fres­sada tos­ca­ment de moderna i cos­mo­po­lita, incapaç de con­nec­tar en el segle XXI amb un país que se n'ha can­sat, d'ells. Dolçament acom­bo­iats per les mai­na­de­res de les cases de Pedral­bes i de l'Eixam­ple on vivien, com a bons pro­gres, van deci­dir matar els pares i fer la revo­lució, encara que la fac­tura la seguis­sin pagant les mamàs, d'esquena dels papàs. Allò va ser un tren­ca­ment apoteòsic: bar­bes pre-Conc­hita Wurst, viat­ges a l'estran­ger, dis­cus­si­ons ina­ca­ba­bles sobre el mar­xisme o el post­mar­xisme o el retro­mar­xisme, i lec­tu­res de Che Gue­vara i Var­gas Llosa. Sobre­tot, molt Var­gas Llosa. Va escla­tar el vell món i es van auto­ba­te­jar com els nous moderns. Amb les Vises, els càrrecs i les masies a l'Empordà, el mar­xisme es va anar guar­dant en un calaix. Però és igual, tot començava ales­ho­res. Ells havien deci­dit que eren els homes nous i moderns. La moder­ni­tat, quina paraula més extra­or­dinària! Ser moderns! Conèixer el món, el cos­mos, l'uni­vers! La seva ment va mar­xar tan lluny, tant, que no van dei­xar espai per saber a quin país vivien.

El tri­omf de Jordi Pujol va ser l'apo­ca­lipsi. De sobte, aque­lla Cata­lu­nya de la qual no havien vol­gut saber res, tan endar­re­rida, tan folklòrica, tan pagesa, rea­pa­rei­xia, per a la seva deso­lació. Se n'havien obli­dat del tot, d'aque­lla llen­gua, que no escri­vien i a penes els sem­blava que fos de cap uti­li­tat, i d'aquell país, que els impe­dia asso­lir la ple­ni­tud còsmica (tan gene­ro­sos que havíem arri­bat a ser durant el fran­quisme, quan la llen­gua cata­lana no empre­nyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les cla­ve­gue­res; aquells temps que no calia pre­o­cu­par-se del català, perquè ja se'n pre­o­cu­pa­ven els fran­quis­tes).

Cata­lu­nya va aparèixer al seu davant com la crosta, una massa d'endar­re­rits que amenaçava el gla­mour cul­tu­ral que després de tan­tes nits divi­nes havien anat mode­lant a la seva imatge. I ales­ho­res un arti­cle va sac­se­jar-ho tot. Fa 32 anys, i va ser a El País, òbvi­a­ment. Félix de Azúa publi­cava un escrit des­ti­nat a fer for­tuna, com­pa­rant Bar­ce­lona amb el Titànic i “aler­tant” de la “pro­vin­ci­a­nit­zació a la qual estava abo­cada la capi­tal cata­lana”. Era el dar­rer recurs, el crit d'alerta gene­ral, perquè Bar­ce­lona era el seu únic sal­va­vi­des, ella era la seva màxima cre­ació: una capi­tal que no era capi­tal de cap país, sinó la capi­tal d'una província d'Espa­nya. Però aquest detall no els impor­tava: de Bar­ce­lona al cos­mos i, ale­hop, ja tornàvem a ser ciu­ta­dans del món.

I els anys han pas­sat. I aquest país, per les esclet­xes per on ha pogut fil­trar-se la llum, ha començat a conèixer millor la seva història, a enten­dre els riscs que per la seva super­vivència com­porta l'actual espo­li­ació i sub­missió espa­nyola i a pre­gun­tar-se, sen­zi­lla­ment, per què no? Per què no podem ser inde­pen­dents?

Ara resulta que miren Cata­lu­nya i no l'ente­nen. Veuen un poble que es dóna la mà i s'esgar­ri­fen; veuen espais de memòria recu­pe­rats i posen el crit al cel; veuen que el dis­curs hegemònic gira al vol­tant de la lli­ber­tat i la democràcia i els agafa un cobri­ment; veuen com Bar­ce­lona està millor que mai i més reco­ne­guda al món que mai, i no s'ho expli­quen; veuen Madrid con­ver­tida en una ciu­tat depau­pe­rada i sense un bri d'ener­gia intel·lec­tual, i miren enlaire tot xiu­lant dis­si­mu­la­da­ment. El seu dis­curs és trist, agre, deca­dent, madri­le­nyit­zat. Fa uns mesos en una de les seves prèdiques apo­calípti­ques, el Sr. Azúa ens feia saber que es tras­lla­dava a viure a Madrid perquè no volia que els seus fills fos­sin edu­cats a Cata­lu­nya. Ara aca­bem de saber que dóna suport al par­tit de Rosa Díez, UPyD. Una tra­jectòria impe­ca­ble i de la qual encara vés a saber què més ens espera.

Volien ser cos­mo­po­li­tes, però van obli­dar-se que no només s'ha de ser d'algun lloc, sinó que cal esti­mar-se'l. Volien esca­par de la província i avui el prac­ti­quen a Madrid amb tot l'impu­dor. Deien que Bar­ce­lona era un Titànic, i el Titànic eren ells.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)