Diuen que el surf, més que un esport, és un estil de vida. La recerca de l'ona per­fecta s'ha con­ver­tit en una litúrgia per a molts, una devoció capaç de con­ver­tir-se gai­rebé en una obsessió. Per al veri­ta­ble sur­fista, caval­car damunt les ones és una religió, fona­men­tada en la lli­ber­tat abso­luta. Els grans sur­fis­tes poden pas­sar-se nits i dies sen­cers espe­rant el moment oportú per remar fins al tren­cant de la gran ona. Com una branca de l'asce­tisme, el surf es fona­menta en la filo­so­fia con­tem­pla­tiva. La mar brava exi­geix paciència, tena­ci­tat, tos­su­de­ria i audàcia. Només així arriba l'ona propícia per a la gran aven­tura. Cal estar molt atent, cal ser molt savi, haver patit molt, haver cai­gut molt, haver plo­rat molt, per ado­nar-se com, mar enllà, a l'horitzó lapislàtzuli, es forma la gran ona, feta de milers de gotes i colors, que els per­metrà córrer com el vent i vèncer l'impos­si­ble.

El pas­sat dia 11 de setem­bre vam tenir la pos­si­bi­li­tat de pujar a una gran ona groga. Feia molts anys que l'estàvem espe­rant, gai­rebé 300. Aque­lla espurna que ho faria sal­tar tot, com som­ni­ava el pre­si­dent Macià. Hem suat paciència, en aquest país, i hem des­til·lat tos­su­de­ria. Hem espe­rat i espe­rat a la riba, amb els peus a la sorra, amb la mirada fixa a l'horitzó, espe­rant la gran ona. Dies i nits, mesos i anys. 300 anys fa que som a la riba, des de l'endemà de l'11 de setem­bre de 1714.

Al prin­cipi, a l'horitzó no es veia res, tot s'havia enfos­quit, vivíem en les tene­bres. Va cal­dre renéixer, nogens­menys. I aque­lla Renai­xença cul­tu­ral, que s'ado­nava que més enllà de la província peri­patètica en la qual volien con­dem­nar-nos hi havia hagut un poble lliure i una cul­tura uni­ver­sal. Vam haver d'apren­dre a escriure una altra vegada la nos­tra llen­gua, i la nos­tra cul­tura i el nos­tre art es moder­nit­za­rien amb el moder­nisme i s'orde­na­rien amb el nou­cen­tisme, essent ales­ho­res quan aquell mar que teníem al davant va fer-se com de seda blau cel, i fins sem­blava que les sire­nes taral·leja­ven alguna cançó de Toldrà. Ales­ho­res, el 14 d'abril de 1931 algú va cri­dar que es veia una escuma a l'horitzó. Però el cel s'ennegrí i vam tor­nar a les tene­bres. La tem­pesta amainà, però altra vegada ens va cal­dre, com deia Prat de la Riba, recu­pe­rar l'ànima.

Des d'ales­ho­res, des de la mort del dic­ta­dor, fa gai­rebé 40 anys que espe­rem altra vegada l'ona. Però els vents ens són ara pro­pi­cis. S'han endut les boi­res de tants segles, dei­xant un cel clar i pur, ja només hi som nosal­tres, el poble de Cata­lu­nya, entre el cel i la terra; i ara, fre­gant sobre mar, amb força, han aixe­cat final­ment l'ona que esperàvem. Està feta també de milers de gotes i colors. Cen­te­nars de milers de cata­lans s'alcen de nou recla­mant la lli­ber­tat. Tot és tan sen­zill com això i res més que això. De fet, la inde­pendència és tan clara com l'aigua d'una petita cala de la Costa Brava: recu­pe­rar la sobi­ra­nia per­duda no és altra cosa que refer el camí de retorn a casa.

Com el 1714, hem tor­nat a recor­dar que no es pot ser una mica lliure, o gai­rebé lliure, sinó que la lli­ber­tat és un con­cepte abso­lut i que, com deia Pau Casals, “no és nego­ci­a­ble”. I per això, i només per això, hem vist con­ver­tir-se el pro­jecte polític de la inde­pendència de Cata­lu­nya com l'únic capaç de fer de palanca a l'ambició naci­o­nal del país, a l'esclat d'ener­gia que neces­si­tem, la corda que fa vibrar l'espe­rit d'una comu­ni­tat. Ningú ja no podrà arra­bas­sar-nos la història que estem cons­truint des de fa 300 onzes de setem­bre. Ja no que­den excu­ses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la lli­ber­tat. Estem a punt. Pre­pa­rats, com va dir Car­ner, per veure la ban­dera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la par­tida. I és que “Tot és ara i res”, seguint Vinyoli, de qui aquest 2014 cele­brem el seu any.

Sí, cada cop som més a prop de tor­nar, per fi, a casa. Apro­fi­tem que la rosa dels vents asse­nyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exi­gim que la veu del poble s'escolti. Així doncs, aquest 11 de setem­bre, a córrer com el vent i a vèncer l'impos­si­ble.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)