Diu­menge, com tots els matins de diu­men­ges elec­to­rals del món, votaré per la inde­pendència. Fa 300 anys que espe­rem aquest dia. Una llarga i estra­nya revo­lució, la nos­tra, que arrenca de la zona zero, Bar­ce­lona, el Born, a mig­dia del dia 11 de setem­bre de 1714 i que va neces­si­tar renéixer amb la Renai­xença i moder­nit­zar-se amb el Moder­nisme i orde­nar-se amb el Nou­cen­tisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de pri­ma­vera i patir la guerra del des­as­tre naci­o­nal i resis­tir una de les pit­jors dic­ta­du­res etno­ci­des que han exis­tit, el fei­xisme fran­quista, i encara haver d'espe­rar, paci­ent, una llarga tra­vessa dins la gàbia de la Cons­ti­tució espa­nyola. Hem anat fal­cant eta­pes. Pas­sant pan­ta­lles. I ara ve una de les més deci­si­ves: cre­uar el punt de no-retorn.

Una vegada i una altra, l'estat espa­nyol es limita a fer d'Estat espa­nyol. La qual cosa és per­fec­ta­ment com­pren­si­ble. Fa 300 anys que Espa­nya ens deci­deix i encara hi ha qui s'arro­manga a donar-los des de Cata­lu­nya un cop de mà. La vida dels cata­lans és allò que passa entre el no d'Espa­nya a qual­se­vol pro­posta de Cata­lu­nya i el no d'Espa­nya a qual­se­vol pro­posta de Cata­lu­nya. “La Cons­ti­tución es la res­pu­esta al inde­pen­den­tismo”, afir­men, quan jus­ta­ment és tot el con­trari: l'inde­pen­den­tisme és la res­posta a la Cons­ti­tució espa­nyola. Els cata­lans vivim en un estat hos­til, impropi, que se sosté pel pacte explícit de cer­tes elits econòmiques cata­la­nes, ama­tents a córrer a aten­dre la crida de SOS que els adreci el puente aéreo per evi­tar que res canviï, que la colònia no s'esva­loti, que con­ti­nuem resi­du­a­lit­zant-nos al bany maria de l'auto­no­mia, que la decadència pro­gressi fatal­ment.

Per això la pape­reta del 9-N no és tan sols un mer desig d'inde­pendència, sinó que s'ha aca­bat con­ver­tint en el punt de no-retorn i de la radi­ca­li­tat democràtica. Diu­menge que ve ja no cri­da­rem a votar, vota­rem. La clau del moment actual és que faci el que faci el govern o el TC, ja no té cap interès. Ja tenim el nos­tre vot i no tin­drem por d'usar-lo (copy­right de Josep Ganyet & Jordi Calvís). És d'una importància extra­or­dinària. Serà la pri­mera acció de la nova política de fets que hau­ran de seguir a con­ti­nu­ació fins a les elec­ci­ons ple­bis­citàries.

Ara és l'hora, més que mai. Diu­menge és el punt de no-retorn. La que ha de ser la pri­mera volta de les elec­ci­ons ple­bis­citàries s'aca­barà con­ver­tint en una gran imatge escrui­xi­dora, una foto que donarà la volta al món, que ja s'aguanta la res­pi­ració escru­tant aten­ta­ment els nos­tres pro­pers movi­ments.

O sigui que, esti­mats amics, sor­tiu a gau­dir, keep the momen­tum: impri­miu les vos­tres pape­re­tes, poseu les creus on s'han de posar –ara no ens equi­voquéssim, valga'm Déu–, feu-vos els sel­fies que cal­gui, i sor­tiu amb un som­riure res­plen­dent a pri­mera hora de diu­menge a votar. Hem d'estar a l'altura de la revo­lució dels som­riu­res.

Aque­lla pape­reta que por­teu a la mà és un tes­ti­moni de càrrec con­tra un estat que ens ho nega tot, però sobre­tot és la prova de la nos­tra espe­rança col·lec­tiva a cons­truir un país millor. Fem-lo, el país millor que som­niem per als nos­tres fills. #jovo­taré per ells.

Les cues de diu­menge davant dels col·legis seran, sen­zi­lla­ment, la més plàstica expressió d'un poble nor­mal que vol ser nor­mal. Ja no que­den excu­ses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la lli­ber­tat. Cada cop som més a prop de tor­nar, per fi, a casa. Apro­fi­tem que la rosa dels vents asse­nyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exi­gim que la veu del poble s'escolti. A córrer com el vent i a vèncer l'impos­si­ble. Fins diu­menge, cata­lans.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)