L'agost del 2013, el dipu­tat del PSC Xavier Sabaté piu­lava: “Ningú no es pre­gunta a la Cata­lu­nya anes­te­si­ada per què tan­tes morts a les plat­ges? Avui 2 morts més. I el govern? Ah! Pre­para la cadena.” Una set­mana després, insis­tia: “Ahir un nou mort a la platja. Cele­bro que el govern se'n pre­o­cupi per fi”, tot acom­pa­nyant el tuit amb un link a una notícia de l'ACN on s'expli­cava que Inte­rior i Sani­tat dis­se­nya­rien un pla per llui­tar con­tra els ofe­ga­ments d'anci­ans. Ara fa un parell de set­ma­nes, el Sr. Sabaté hi tor­nava: “El des­go­vern del senyor Mas i del senyor Jun­que­ras mata”, arran de la polèmica per la mort d'un veí de Tar­ra­gona el dia de Nadal. El Sr. Iceta va córrer a donar-li suport. Un cop, mira tu, no sé; però dues vega­des no dei­xen opció: sem­bla clar que pel Sr. Sabaté, l'inde­pen­den­tisme mata. Els inde­pen­den­tis­tes, obse­dits, anes­te­si­ats, zom­bis mutants, actu­ant boja­ment, pre­sos d'uns irre­pa­ra­bles danys men­tals psi­quiàtrics, aca­bem matant d'una manera o altra. La tesi por­tada a l'extrem és impres­si­o­nant: mai no serem inde­pen­dents perquè ja hau­rem estat tots ani­qui­lats pels inde­pen­den­tis­tes.

Com hem arri­bat aquí? Com un dipu­tat del Par­la­ment de Cata­lu­nya és capaç de dir aques­tes mons­tru­o­si­tats? Però abans de res­pon­dre, pri­mer resol­guem totes aques­tes morts. Poques hores després de la piu­lada dels ofe­gats del 2013, els dos bus­se­ja­dors ale­manys des­a­pa­re­guts, pre­sump­ta­ment morts perquè el govern pre­pa­rava la cadena, apa­rei­xien sans i estal­vis. Encara corprèn més conèixer el cas del mort denun­ciat pel dipu­tat del PSC pel mal fun­ci­o­na­ment del ser­vei d'hemo­dinàmica del Joan XXIII. Resulta que, segons va infor­mar Albert Pereira per Twit­ter, aquest ser­vei, que ara fun­ci­ona 12 hores/7 dies, fun­ci­o­nava 9h/5d quan va ser creat, el 2009. Gai­rebé la mei­tat d'hores. I com es pre­gun­tava en Pereira, “qui gover­nava el 2009 (només 45 hores d'hemo­dinàmica)? Sí, el tri­par­tit. I qui era el dele­gat del govern a Tar­ra­gona? En Xavier Sabaté. Doncs si maten els qui tenen un ser­vei obert 84 hores a la set­mana, quins cri­mi­nals no serien els qui l'hi tenien només 45 hores, no?”. La demagògia és un arte­facte perillós, que ten­deix a explo­tar en els moments més impre­vis­tos.

Repre­nem ara la pre­gunta: com hem arri­bat fins aquí? Perquè fins ara l'uni­o­nisme s'ha refu­giat en la força de l'imperi de la llei de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, l'insult i la fri­vo­li­tat. Durant els últims anys, el movi­ment inde­pen­den­tista ha fet un esforç colos­sal per posar sobre la taula dades i xifres, argu­ments i valors, que no han tin­gut, per la banda contrària, una res­posta intel·lec­tual d'una certa alçada. És hora que encara hàgim d'escol­tar un sol argu­ment per seguir un dia més a Espa­nya que no sigui el de la por, la lega­li­tat o l'expulsió al cos­mos o a illes deser­tes.

Per què creu el Sr. Sabaté que ens convé seguir a Espa­nya? Que ho argu­menti, que miri de convèncer-nos. Per exem­ple, com podem millo­rar la gestió del Joan XXIII, seguint a Espa­nya o tenint tots els con­trols econòmics dels nos­tres recur­sos des de la República Cata­lana? El 27-S és això, és deba­tre sobre les xifres, els valors i les idees. Senyor Sabaté, l'única trampa del debat sobre la inde­pendència és que no hi hagi debat. Aquest llarg procés, que ens ha por­tat a fer un referèndum en forma d'elec­ci­ons, ens alli­bera per fi de les anècdo­tes i de la con­jun­tura, ara ja ens podem cen­trar en la cate­go­ria i els con­tin­guts. Ja no dis­cu­ti­rem més sobre la burocràcia del procés, ni sobre dates, ni sobre calen­da­ris o llis­tes. El 27-S vota­rem a favor o en con­tra de la inde­pendència. Atrin­xe­rats en el “no es pot votar” vostès han vis­cut fora del debat. Això s'ha aca­bat. Els estem espe­rant des de fa molts anys, però vostès, els juga­dors del No, encara no han sor­tit al camp. Fins ara s'han enco­ma­nat a l'àrbi­tre –espa­nyol– i dei­xant que el par­tit sigui suspès. Però davant de la gran final que ve, això ja no serà pos­si­ble. Sur­tin a jugar. Però juguin net, dei­xin la demagògia al ves­ti­dor, sis­plau.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)