El 10 de novem­bre pas­sat, fa només tres mesos, The Times obria en por­tada sobre la votació per la inde­pendència de Cata­lu­nya del dia abans, amb les parau­les següents: “Milers de cata­lans voten amb espe­rança la sepa­ració d'Espa­nya.” Un titu­lar per­fecte, i no només pel “milers” o el “sepa­ració d'Espa­nya”, sinó sobre­tot per l'“espe­rança”. Cer­ta­ment, la revo­lució dels som­riu­res s'ha basat en l'espe­rança d'un país nou, millor, més just i més pròsper. I per això en aquests mesos que tenim fins al 27-S ens cal, més que mai, recu­pe­rar-la, com­bi­nant-la amb l'ambició, l'audàcia i el com­promís que ens van por­tar al 9-N.

Hem anat pas­sant pan­ta­lles, fal­cant cada avenç com a punts de no retorn. Ens queda la dar­rera, prèvia al big bang, la del referèndum impos­si­ble segons l'Estat espa­nyol, que hem hagut de tune­jar d'elec­ci­ons. Tenim el pit­jor dels ins­tru­ments, d'acord, però en tenim un. I mal­grat tot, l'impor­tant és el con­cepte revo­lu­ci­o­nari que suposa: vota­rem per deci­dir si ens cons­tituïm en una República de Cata­lu­nya. El caràcter ple­bis­ci­tari del 27-S no és nego­ci­a­ble. Si el 27-S els cata­lans no el con­ver­tim en un ple­bis­cit, res del que ha pas­sat aquests dar­rers anys no haurà tin­gut sen­tit.

L'amic Roger Buch va escriure fa poc un arti­cle magnífic en què pro­po­sava cinc objec­tius claus de l'inde­pen­den­tisme fins a aque­lla data. Seguint la seva idea, l'apro­fito per sug­ge­rir:

1. Tenyir el país d'inde­pendència, con­ver­tint les elec­ci­ons muni­ci­pals en la pri­mera volta del 27-S. Gua­nyar tots els regi­dors i alcal­des sobi­ra­nis­tes pos­si­bles. L'AMI –que s'ha demos­trat una eina clau– ha de mul­ti­pli­car els seus efec­tius.

2. Govern de con­cen­tració: l'endemà de les muni­ci­pals, el pre­si­dent Mas hau­ria de nome­nar un govern, amb con­se­llers d'ERC, ori­en­tat a pre­pa­rar les elec­ci­ons del 27-S. Seria un senyal que situ­a­ria imme­di­a­ta­ment el ple­bis­cit al cen­tre del debat, alhora que envi­a­ria un mis­satge clar a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, tot gene­rant un ambi­ent d'entu­si­asme –i con­fiança en la uni­tat– entre les bases que donen suport al procés.

3. Eixam­plar la majo­ria social inde­pen­den­tista. L'ANC i Òmnium i les altres asso­ci­a­ci­ons inde­pen­den­tis­tes han de foca­lit­zar aquí tots els seus esforços. Sumar cata­lans al pro­jecte de la inde­pendència ha de con­ver­tir-se en la seva obsessió.

4. Estruc­tu­res d'estat. El nome­na­ment de Car­les Viver Pi-Sunyer com a comis­si­o­nat per a la tran­sició naci­o­nal és una magnífica notícia. El seu pres­tigi i auto­ri­tat moral ator­guen una gran soli­desa al procés. Tenir a punt les estruc­tu­res d'estat, per al dia D de des­con­nexió, serà vital.

5. Bata­lla dels argu­ments. Cal fer visi­ble el con­tin­gut de la inde­pendència, els perquès, unir la sort de la inde­pendència al benes­tar i la justícia social, la cul­tura i l'ense­nya­ment i la rege­ne­ració democràtica.

6. 27-S ple­bis­citàries. La data que ha de can­viar la història de Cata­lu­nya.

Sis punts impreg­nats de prag­ma­tisme, cohesió i volun­tat de sumar i de vèncer. Ja no volem votar –perquè sabem que ho farem–, ara volem gua­nyar. Ja no som a la pan­ta­lla del dret a deci­dir, som a la de deci­dir la inde­pendència. Fal­quem bé aquest punt.

Tots aquests anys amunt i avall, les mani­fes­ta­ci­ons i giga­en­ques­tes, no s'hau­ran per­dut si el 27-S votem en clau ple­bis­citària. I gua­nyem.I això només depèn del poble de Cata­lu­nya. Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de ple­bis­citàries, igual que la Sra. Sánchez-Camacho o el Sr. Joan Her­rera (estranys com­panys de viatge), el que sen­zi­lla­ment estan dient és que el que no volen és la inde­pendència de Cata­lu­nya. No cai­guem en aquesta trampa. El 27-S ha de ser argu­ments, debat, dades, futur: com podem ges­ti­o­nar millor i amb més recur­sos la sani­tat, l'edu­cació o les infra­es­truc­tu­res de Cata­lu­nya? Con­ti­nu­ant a Espa­nya o esde­ve­nint un estat inde­pen­dent? Uns ens expli­ca­ran amb espe­rança el nou país que vindrà, els altres suposo que ens jus­ti­fi­ca­ran per què ens convé con­ti­nuar for­mant part de l'Estat espa­nyol. En aquests mesos ens ho juguem tot.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)