El diven­dres 19 d'aquesta set­mana serem a 100 dies del 27-S. Ja han pas­sat les elec­ci­ons muni­ci­pals; ja s'han cons­tituït els nous ajun­ta­ments. Ara és neces­sari que tots els esforços es con­cen­trin en un únic objec­tiu: gua­nyar la inde­pendència el pro­per 27-S.

Dis­po­sem d'una majo­ria a favor tal com ha demos­trat el 24-M, d'un full de ruta acor­dat pels prin­ci­pals par­tits i orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil, dels infor­mes del Con­sell Asses­sor per a la Tran­sició Naci­o­nal (i cal recor­dar que el pro­fes­sor Viver-Pi Sunyer està tre­ba­llant en les estruc­tu­res d'estat, pro­jecte en el qual des­ta­cats mem­bres d'ERC hi col·labo­ren), etc. Hi ha una base sòlida de vots, dades, camí recor­re­gut i talent per con­fiar en les nos­tres for­ces. I ara què? Ara ens cal córrer de pressa a situar la inde­pendència, altre cop, en el car­ril cen­tral de la política cata­lana.

D'una banda, els par­tits polítics par­ti­da­ris del ple­bis­cit per la inde­pendència han de con­fe­gir el pro­grama i les llis­tes que, de manera inequívoca i sense cap mena d'ombra en els dos con­cep­tes, pale­sin la seva volun­tat de cons­ti­tuir la futura República de Cata­lu­nya. De l'altra, les orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil, ANC, Òmnium, AMI, Súmate, etc. han de viure obses­si­o­na­des durant aquests pro­pers 100 dies a eixam­plar la majo­ria social a favor de la inde­pendència. Final­ment, cada català, cons­ci­ent del com­promís històric que supo­sen aques­tes elec­ci­ons, ha de con­ver­tir-se en una autèntica estruc­tura d'estat mòbil que infa­ti­ga­ble­ment sumi nous votants pel sí.

Pel que fa a L'ANC i Òmnium, aquesta mateixa set­mana conei­xe­rem les seves cam­pa­nyes, que bus­ca­ran la mobi­lit­zació del màxim volun­ta­riat pos­si­ble. Supera­rem l'èxit de la cam­pa­nya d'Ara és l'Hora pel 9-N, no en tinc cap dubte. Tot­hom s'ha de sen­tir cri­dat a par­ti­ci­par, ja no com un dret sinó gai­rebé com un deure.

És el moment dels argu­ments, d'encapçalar la revo­lució democràtica més impor­tant a Europa en aquests moments, basada en tres eixos fona­men­tals: justícia social, democràcia radi­cal i tren­ca­ment amb l'esta­blish­ment. Un dels fets més trans­cen­dents per l'èxit del movi­ment inde­pen­den­tista és haver sabut posar l'accent en el con­cepte que ha mogut les grans trans­for­ma­ci­ons de la huma­ni­tat: la lluita per la lli­ber­tat. Avui sabem, com deia Pau Casals, que “la lli­ber­tat no és nego­ci­a­ble”, i que no es pot ser una mica lliure o una mei­tat lliure, sinó que serem lliu­res o no ho serem. S'han aca­bat aque­lles tro­ba­des fur­ti­ves, pac­tes de mati­nada, xiu­xi­ue­jos a l'ore­lla. La màgia de la nego­ci­ació eterna i infi­nita amb l'Estat espa­nyol, el tre­pit­jar del tacte dolç i suau de les cati­fes dels minis­te­ris, la visió enllu­er­na­dora dels salons madri­lenys. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys... ara... ara res, ho sen­tim molt, tor­nin d'aquí vint-i-cinc anys o el segle que ve.

Aquesta ambició total, aquest objec­tiu nítid, pre­ci­sa­ment, és el que ha pro­vo­cat el ter­ra­bas­tall polític que viu Cata­lu­nya, on tots els ciu­ta­dans, de manera pacífica i democràtica, seran cri­dats a defi­nir-se sobre aquesta qüestió.

És l'hora doncs del deter­mini, de la clare­dat i de la tran­quil·litat de saber que un poble al dar­rere està espe­rant. L'hora de la tensió i l'exigència. D'espe­rança, de cohesió i suma. Cadascú a lloc. Fal­ten 100 dies.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)