Per fi, ha arri­bat l'hora. Diu­menge és el dia. I les pri­me­res hores del matí de dilluns ens dibui­xa­ran, clara i neta, l'alba de la inde­pendència.

Com hem arri­bat fins aquí? Què ha fet pos­si­ble que el poble de Cata­lu­nya deci­deixi empren­dre el seu camí en lli­ber­tat, al cos­tat de tots els altres pobles del món? Els dar­rers anys hem vis­cut una mobi­lit­zació ciu­ta­dana sense pre­ce­dents. El som­riure de l'espe­rança és con­tagiós. Gent de tot arreu, de totes les edats, s'han ajun­tat per tre­ba­llar, com fos, en el que fos, amb l'objec­tiu d'anar pro­por­ci­o­nant argu­ments i d'anar deba­tent sobre quin podria ser el millor per al futur dels nos­tres fills i de tots nosal­tres.

Sense aquesta con­cepció d'una ciu­ta­da­nia que va dir prou, que va anar des­con­nec­tant-se i que ha estat capaç de superar totes les adver­si­tats i totes les enèsimes cam­pa­nyes de la por i les ame­na­ces, avui no seríem aquí.

També és igual­ment cert que els par­tits i líders polítics han assu­mit com a pròpies aques­tes rei­vin­di­ca­ci­ons, man­te­nint la pugna –duríssima– amb l'Estat i fent front als com­pro­mi­sos adqui­rits. Al davant de les ins­ti­tu­ci­ons de la terra, i a l'opo­sició, hem tin­gut dones i homes amb coratge i dis­po­sats a donar-ho tot, a jugar-s'ho tot, per a acon­se­guir-ho. Cer­ta­ment, a aquests dos grans balu­ards del procés, s'hi ha sumat una con­junció de fac­tors: l'ago­nia i decadència del cata­la­nisme polític pac­tista tra­di­ci­o­nal, un cata­la­nisme del segle XIX abso­lu­ta­ment incapaç de donar res­posta als rep­tes d'una soci­e­tat del segle XXI; l'amenaça crei­xent de la ine­vi­ta­ble resi­du­a­li­tat si Cata­lu­nya no dis­posa de la plena sobi­ra­nia sobre els recur­sos que genera; la trans­ver­sa­li­tat i cen­tra­li­tat del movi­ment inde­pen­den­tista; l'aban­do­na­ment d'un cert inde­pen­den­tisme sen­ti­men­tal, per a afer­rar-se a la fre­dor dels argu­ments i les dades; i, final­ment, la tran­quil·lit­za­dora sen­sació que no només podem fer-ho, sinó que podem fer-ho molt bé. Avançar amb segu­re­tat i con­fiança és la millor manera de fer el cim.

En defi­ni­tiva, i en una paraula, hem arri­bat fins aquí perquè la inde­pendència de Cata­lu­nya avui és un pro­jecte creïble. I aquest és el motiu pel qual tinc la plena con­fiança d'una gran victòria inde­pen­den­tista el 27-S.

Diu­menge serà un dia d'il·lusi­ons i d'emo­ci­ons. Jo sug­ge­reixo d'anar a votar amb tota la família, o amb els amics, que es vegi l'ale­gria que tenim, l'espe­rança que ens mou. Per fi la revo­lució dels som­riu­res pot enviar l'anhe­lat man­dat democràtic del futur en lli­ber­tat que volem per a Cata­lu­nya. I aquest resul­tat ho can­viarà tot. Res no tor­narà a ser igual, ni nosal­tres matei­xos.

El pas­sat 11 de setem­bre, a la Meri­di­ana, en un dels honors més grans de la meva vida, vaig poder adreçar-me en nom d'Òmnium Cul­tu­ral a tots els mani­fes­tants. Acabo amb les matei­xes parau­les que ales­ho­res: “Vull adreçar-me als futurs dipu­tats i dipu­ta­des del dar­rer Par­la­ment de la Cata­lu­nya autònoma. Els demano que siguin els nos­tres ulls i la nos­tra veu, la nos­tra il·lusió i la nos­tra força. Quan solem­ne­ment decla­rin l'inici del procés d'inde­pendència, allà serem amb ells. Quan en els moments difícils els cal­gui el nos­tre suport, allà serem amb ells. Quan tots junts comen­cem a tre­ba­llar en la redacció de la Cons­ti­tució cata­lana, saben que comp­ta­ran amb nosal­tres. Perquè ells som nosal­tres. Que s'endu­guin amb ells el nos­tre som­riure, l'ale­gria de tot un poble que cons­tru­eix el seu futur. I que s'empa­rin en els valors que han fet gran la nos­tra terra: la volun­tat de viure lliu­res, de viure dig­nes, de viure fidels a un país. Ami­gues i amics, com diu la lle­tra del Cant de la senyera, “llum als ulls i força al braç”. Ara és l'hora, sí, a córrer com el vent i a vèncer l'impos­si­ble. Pro­pera parada: república cata­lana”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)