Dis­sabte pas­sat, a Sant Pri­vat d'en Bas, va tenir lloc un acte d'home­natge al doc­tor Badia i Mar­ga­rit. Durant anys, ell i la seva família van pas­sar els estius allà. Pri­mer, a la casa del mes­tre del poble, després van poder acon­se­guir un mas esplèndid, cal Monjo, a tocar de l'església, arro­do­nint l'estampa d'una plaça amb el regust medi­e­val intacte. L'espai és magnífic, d'una bellesa granítica.

Uns anys abans de morir, el doc­tor Badia va fer-ne donació a l'Ajun­ta­ment de la Vall d'en Bas, amb la volun­tat de crear un cen­tre per la cul­tura i el ter­ri­tori. Un dar­rer gest de la ina­ca­ba­ble gene­ro­si­tat de Badia i Mar­ga­rit per la seva terra.

Pre­pa­rant unes parau­les per a aquell acte, vaig recor­dar la tra­jectòria no només en l'àmbit de la filo­lo­gia i la lingüística, tre­balls pels quals tant li deu la llen­gua cata­lana, sinó també del seu com­promís cívic i polític amb Cata­lu­nya.

Ja fa uns anys, quan la revista Sàpiens va treure a la llum els 462 cata­lans més vigi­lats pel fran­quisme, ell, natu­ral­ment, n'era un: “Demócrata-cris­ti­ano sepa­ra­tista”. Tenaç adver­sari de la dic­ta­dura, Badia va saber sem­pre quin era el seu anhel. Els dar­rers anys, amb d'altres pròcers cata­la­nis­tes com Heri­bert Bar­rera, Agustí Bas­sols, el doc­tor Broggi, Oriol Domènech, etc., repre­sen­tava la gene­ració que havia llui­tat i gua­nyat la dic­ta­dura i que ara es posa­ven incon­di­ci­o­nal­ment al cos­tat de la rei­vin­di­cació sobi­ra­nista cata­lana.

De sobte, d'una de les seves con­ferències que vaig tro­bar per inter­net, vaig lle­gir aques­tes parau­les: “Unim-nos i així podrem tre­ba­llar junts, només units podem dis­cu­tir, només units arri­ba­rem a la fi, només units veu­rem el nos­tre somni rea­li­tat, i el nos­tre somni és i serà la inde­pendència.”

Només units podem dis­cu­tir. Em sem­bla d'una actu­a­li­tat enorme. Jo, que m'arros­sego per aquesta terra sim­ple­ment trac­tant de tro­bar algu­nes idees per poder-li expli­car a la meva filla de 17 anys per què gent que pensa exac­ta­ment el mateix, que vol exac­ta­ment el mateix i que està dis­po­sada a llui­tar exac­ta­ment pel mateix no es posa d'acord en exac­ta­ment el mateix ho trobo defi­ni­tiu.

El que comença ara és la pel·lícula de bus­cant l'acord des­es­pe­ra­da­ment. Però hi ha un pas previ, la uni­tat. Com deia Badia, nomé així podrem tre­ba­llar junts –i fins dis­cu­tir–. Si ens hem de matar per alguna cosa és per bus­car l'acord en l'acord. Si hem d'embo­gir per alguna cosa és per sor­tir-ne units, d'aquesta. Vam començar junts, hem arri­bat fins aquí junts i ho hem d'aca­bar junts. La uni­tat dels cata­lans que volen la inde­pendència és la clau de volta d'aquest procés.

En defi­ni­tiva, el com­bat és con­tra els qui real­ment s'opo­sen al desig de lli­ber­tat que com­par­tim. A la inde­pendència per la qual volem votar. Cal bus­car des­es­pe­ra­da­ment l'acord per la inde­pendència. Ha arri­bat l'hora de desen­vo­lu­par, entre tots, un relat de la com­ple­xi­tat del pro­jecte inde­pen­den­tista que ens per­meti acce­dir-hi de manera intel·ligi­ble i ens pro­por­ci­oni algu­nes eines per a l'èxit col·lec­tiu. La solució, al meu enten­dre, passa per ser capaços de gene­rar un entorn comú que generi con­fiança, que posi a dis­po­sició del pro­jecte els nos­tres millors talents, que per­meti un espai per a l'opti­misme –no il·lús, però sí il·lusi­o­na­dor–. En defi­ni­tiva, com­par­tir pro­jecte. Hem d'obses­si­o­nar-nos que la victòria només es pot acon­se­guir si tre­ba­llem junts –i si dis­cu­tim junts.

No n'hi ha prou amb decla­rar-se inde­pen­dent, cal cons­truir un estat; no n'hi ha prou amb decla­rar-se inde­pen­den­tista, cal cons­truir un pro­jecte. Útil, creïble i com­par­tit. Dis­cu­tint i acor­dant, dins de la uni­tat.

Màxima con­fiança.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)