La impos­si­bi­li­tat de fer un referèndum per a la inde­pendència –que serà eterna– va obli­gar-nos a adap­tar unes elec­ci­ons al Par­la­ment per a fer-lo. El con­cepte era clar; el pro­jecte, enor­me­ment difícil però defi­nit (infor­mes CATN); la missió, nítida­ment i per­fec­ta­ment deta­llada. La reso­lució del Par­la­ment de la “des­con­nexió” va esde­ve­nir-ne la seva carta fun­da­ci­o­nal: “Que aquesta legis­la­tura fos la de la rup­tura irre­ver­si­ble amb l'Estat espa­nyol.”

Havia arri­bat, doncs, el moment en què ho podíem fer tot: dos mili­ons de vots, 72 dipu­tats i una Espa­nya ingo­ver­na­ble que obria esclet­xes. Què ha pas­sat, doncs, perquè siguem més a prop del res que del tot i aquest pro­jecte hagi que­dat reduït a una bata­lla de noms, sigles, orga­ni­gra­mes... Per l'amor de Déu! La inde­pendència és el pro­jecte d'un país.

Cal, doncs, tor­nar urgent­ment als fona­ments: quina estratègia seguim a par­tir d'ara? quin con­cepte ens agrupa? què volem pro­po­sar-nos com a país? Des dels soci­al­cris­ti­ans a l'esquerra alter­na­tiva, només ens uneix el sí, i això no és cap debi­li­tat, sinó la gran for­ta­lesa del procés, si aquest sí a la inde­pendència ho és sense con­di­ci­ons ni pre­ven­ci­ons, sense renun­ciar a res ni res­tar ningú, fruit del tre­ball del dia a dia i de la coherència per la lli­ber­tat naci­o­nal. En la trans­ver­sa­li­tat del movi­ment inde­pen­den­tista rau l'èxit de l'ope­ració. Com pot ser un adver­sari polític de qual­se­vol inde­pen­den­tista algú que vol també la inde­pendència de la pàtria? Jo m'he que­dat a “la uni­tat, urnes i inde­pendència”, que he defen­sat amb dents i ungles aquests dar­rers anys allà on he pogut. I on segueixo. Recu­pe­rem el pro­jecte. I ara no ens atu­rem. Que tot­hom passi el dol com pugui, però ràpid. Només avançant s'avança.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)