El pre­si­dent Puig­de­mont afir­mava en el seu dis­curs d'inves­ti­dura: “Obrim una etapa inèdita de la política cata­lana i sense manual d'ins­truc­ci­ons. Aquesta serà la legis­la­tura d'un període excep­ci­o­nal, de postau­to­no­mia i de prein­de­pendència.”

Les elec­ci­ons del 27-S van mar­car, efec­ti­va­ment, no tan sols la des­a­pa­rició –o si voleu, superació– de la Cata­lu­nya autonòmica, sinó que també es van empor­tar allò que deno­minàvem procés. L'etapa de prein­de­pendència, que com molt bé la defi­nia fa uns dies el pro­fes­sor Car­les Boix, “és ja d'exe­cució”, és una etapa inèdita, sí, sense manual d'ins­truc­ci­ons, també, però indica algu­nes qüesti­ons inde­fu­gi­bles:

1. Lide­ratge com­par­tit, pro­jecte comú i uni­tat d'acció: s'impo­sarà ara un lide­ratge col·labo­ra­tiu, l'únic capaç de poder ata­car amb garan­ties d'èxit una situ­ació d'una com­ple­xi­tat immensa. Serà el moment d'uns líders que aju­din els altres, amb entu­si­asme, a asso­lir els seus objec­tius, que facin el mateix camí que qual­se­vol altre inde­pen­den­tista, que inclo­guin i no exclo­guin, que cons­tru­ei­xin con­nec­ti­vi­tats, que siguin con­gru­ents entre el que públi­ca­ment prac­ti­quen i el que expo­sen en els seus dis­cur­sos, que res­pec­tin uns valors, i que trac­tin de bas­tir un objec­tiu amb un con­junt d'idees col·lec­ti­ves per obte­nir un resul­tat. Aquest és l'inde­fu­gi­ble des­a­fi­a­ment que té l'inde­pen­den­tisme: tro­bar líders que con­for­min equips com­pro­me­sos amb el procés d'alli­be­ra­ment naci­o­nal i que siguin capaços de tre­ba­llar junts.

2. Gover­nança del balan­ceig entre el men­tres­tant i l'objec­tiu final. No pot ser que encara hi hagi qui des­lli­gui la qüestió social de la qüestió naci­o­nal: volem la inde­pendència per dig­ni­tat, radi­ca­li­tat democràtica i justícia social i, en con­seqüència, no pot ser que al dis­curs tro­nat, anti­quat i regi­o­na­lista de les ter­ce­res vies li donem cap mena de cre­di­bi­li­tat. En defi­ni­tiva, no pot ser que el men­tres­tant con­di­ci­oni el futur de la nació, com tam­poc pot ser que el dia a dia de la gover­na­bi­li­tat no es faci amb la volun­tat d'avançar pen­sant en la ple­ni­tud naci­o­nal i en una acu­rada i pla­ni­fi­cada cre­ació de les impres­cin­di­bles estruc­tu­res d'estat. I això només es pot resol­dre amb la visió clara del que anem a fer i comu­ni­cant, comu­ni­cant i comu­ni­cant.

3. Segu­re­tat jurídica o xoc de trens? Acce­le­ració! La trampa del dilema entre segu­re­tat jurídica o xoc de trens només té una res­posta: acce­le­ració. És a dir, només avançant s'avança. És impos­si­ble tenir pre­vist l'arbre de con­seqüències de tot el que pot pas­sar. Dependrà, bàsica­ment, del grau d'hos­ti­li­tat del govern de l'Estat –tan pre­vi­si­ble com temi­ble–. Però, per damunt de tot, cal empa­rar-se en el man­dat democràtica i la fide­li­tat a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. En qual­se­vol cas, el tre­ball rea­lit­zat pel Con­sell Asses­sor de la Tran­sició Naci­o­nal i amb el Dr. Car­les Viver Pi-Sunyer, amb la peça cen­tral de la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica, ens per­met con­fiar en una pla­ni­fi­cació jurídica tant per avançar com per defen­sar-se. Con­tra l'hos­ti­li­tat només tin­drem la nos­tra habi­li­tat per sor­tir-nos-en.

4. Els tres eixos: rup­tura democràtica i deso­bediència civil, procés cons­ti­tu­ent i pla de xoc social. Dar­rere d'aquests titu­lars s'amaga la clau de l'èxit de tot ple­gat. És a dir, tirar enda­vant aquests com­pro­mi­sos ens ha de per­me­tre cohe­si­o­nar i eixam­plar la base inde­pen­den­tista, fer creïble els eslògans d'un país millor i pre­pa­rar-nos per no defu­gir l'esce­nari gandhià, per dir-ho en ter­mes d'Oriol Jun­que­ras, que pot obrir-se en un ter­mini més breu del que esti­mem.

5. La soci­e­tat civil, més impor­tant que mai. En aquest punt, pas­sar de la fase del procés a la de la prein­de­pendència, res no can­via, o pot­ser sí, s'incre­menta encara més la tasca que caldrà por­tar a terme des de la soci­e­tat civil. S'han aca­bat els 11 de setem­bre fes­tius per, pro­ba­ble­ment, entrar en un con­junt de mani­fes­ta­ci­ons, con­cen­tra­ci­ons, deci­si­ons, que empa­rin de manera mas­siva i mul­ti­tu­dinària la tasca dels nos­tres repre­sen­tants polítics davant de res­pos­tes pre­vi­si­bles de l'Estat com ara inha­bi­li­ta­ci­ons, que­re­lles o impug­na­ci­ons. Tin­drem allò que siguem capaços de gua­nyar-nos.

En defi­ni­tiva, ja no som davant del somni, de les decla­ra­ci­ons i de l'èpica, sinó de la rea­li­tat, l'acció i l'exe­cució legis­la­tiva i admi­nis­tra­tiva. El procés ha mort, visca la prein­de­pendència! I la comen­cem de la millor manera pos­si­ble: pre­si­dent, govern, esta­bi­li­tat par­la­mentària trans­ver­sal i una soci­e­tat civil com­pro­mesa. Enho­ra­bona. Hi som tots. Hi som junts. No podem fallar.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)