Les elec­ci­ons del 27-S van mar­car no tan sols la des­a­pa­rició –o si voleu, superació– de la Cata­lu­nya autonòmica, sinó que també van endur-se allò que deno­minàvem “la fase de defi­nició i estudi del procés”. L'etapa de prein­de­pendència, que com molt bé la defi­nia fa uns mesos el pro­fes­sor Car­les Boix “és ja d'exe­cució”, obre una etapa inèdita, sí, sense manual d'ins­truc­ci­ons.

El punt de par­tida és la Reso­lució 1/XI del Par­la­ment de Cata­lu­nya, del 9 de novem­bre de 2015. Tal com indica el seu segon arti­cle, “El Par­la­ment de Cata­lu­nya declara solem­ne­ment l'inici del procés de cre­ació d'un estat català inde­pen­dent en forma de república”. Tor­nem-ho a lle­gir i ado­nem-nos de la trans­cendència de cada una de les parau­les. Però no només això: el Par­la­ment de Cata­lu­nya, “com a dipo­si­tari de la sobi­ra­nia i com a expressió del poder cons­ti­tu­ent, rei­tera que aquesta cam­bra i el procés de des­con­nexió democràtica de l'Estat espa­nyol no se supe­di­ta­ran a les deci­si­ons de les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat espa­nyol, en par­ti­cu­lar del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal…”. És a dir, vam deci­dir que érem sobi­rans i que només per­toca als cata­lans esco­llir el nos­tre futur polític. D'altra banda, també vam pla­ni­fi­car un calen­dari que, en 18 mesos, aspi­rava a por­tar a la pràctica un “cer­cle virtuós”: cre­ació d'estruc­tu­res d'estat, procés civil cons­ti­tu­ent i pla de xoc social; i tra­mi­tació de les lleis cons­ti­tu­ents.

Malau­ra­da­ment, no dis­po­sar de pres­su­pos­tos altera aquest camí traçat i caldrà fer tot el pos­si­ble per a apro­fi­tar els recur­sos que es puguin “sal­var”. És una greu errada (perquè res com l'acció del govern ens podria fer més “real” el futur que la República Cata­lana vol ofe­rir als seus ciu­ta­dans). Les palan­ques de la con­fiança i la res­pon­sa­bi­li­tat hem de fer-les ser­vir alhora i junts.

I ara què? Al meu enten­dre, per una banda, el tronc cen­tral de l'acció de govern és per­fec­ta­ment defen­sa­ble i hau­ria de con­ti­nuar (el cer­cle virtuós, la no-coo­pe­ració amb l'Estat, comu­ni­car, comu­ni­car i comu­ni­car, la legi­ti­mi­tat democràtica, el tarannà, la per­sistència, el diàleg). En canvi, sí que cal plan­te­jar-se el final d'aquesta legis­la­tura excep­ci­o­nal.

La llei més impor­tant que s'ha de tra­mi­tar, la famosa llei de règim jurídic (o de tran­si­to­ri­e­tat jurídica) pre­vista en l'actual full de ruta, implica la des­con­nexió de l'orde­na­ment jurídic espa­nyol al mateix temps que decre­tarà la con­tinuïtat de les lleis que no con­tra­di­guin la cre­ació del nou estat. Com és fàcil d'enten­dre, no és que sigui incons­ti­tu­ci­o­nal, és incons­ti­tu­ci­o­nalíssima. Però ens situa davant mateix de l'objec­tiu que ens vam mar­car: som sobi­rans i nosal­tres deci­dim.

Tot això, repe­teixo, era el que estava pre­vist fins ara. Arri­bats a aquest punt, som davant del des­co­ne­gut. I només des de la força de la gent i de la seva deter­mi­nació els pas­sos següents poden tenir èxits. I és aquí pre­ci­sa­ment on té sen­tit “enri­quir” el full de ruta amb el RUI, entès no només com un referèndum d'inde­pendència, sinó de rati­fi­cació de tot el que s'ha vin­gut fent des del 27-S. De fet, el mateix CATN, després de recor­dar casos sem­blants a Noru­ega, Estònia i Croàcia, afirma: “Fins i tot podria valo­rar-se la pos­si­bi­li­tat que la mateixa pro­cla­mació d'inde­pendència inclogués un com­promís de cele­bració d'un referèndum de rati­fi­cació, anun­ciat en el ter­mini més breu pos­si­ble.” És a dir, unim l'apro­vació de la llei de règim jurídic i referèndum. És la manera de fer-ho i de fer-ho bé, res­pec­tant el 48% en tots els sen­tits i aspi­rant a una majo­ria abso­luta que refe­rendi tot el camí desen­vo­lu­pat (majo­ria que, com hem cons­ta­tat, sem­pre serà molt més fàcil d'asso­lir si només hem d'esco­llir entre un sí o un no). Un referèndum amb con­seqüències jurídiques i vin­cu­lants.

Se'm dirà que és igual­ment incons­ti­tu­ci­o­nal. És clar que sí. Però és que la inde­pendència de Cata­lu­nya ha de ser incons­ti­tu­ci­o­nal o no serà. Pre­ci­sa­ment al que aspi­rem és a dotar-nos de la nos­tra pròpia cons­ti­tució cata­lana. I, en canvi, afe­gir-hi el RUI en aquest moment situa la qüestió cata­lana allà on ha de ser: la pròpia sobi­ra­nia i la democràcia.

Que és un tren­ca­ment? Ho és, sí, però també la llei de règim jurídic ens situa en la mateixa posició. Que només dis­po­sa­rem de la nos­tra mobi­lit­zació i deter­mi­nació per fer front a tots els obs­ta­cles (cens, fun­ci­o­na­ris amenaçats, etc.)? Efec­ti­va­ment. Però ja sabem que això és l'únic de què dis­po­sa­rem sem­pre. Que ens tro­ba­rem davant d'esce­na­ris “gand­hi­ans”? I tant, o és que algú es pen­sava arri­bar a la república cata­lana d'una altra manera?

Podem donar-hi vol­tes, però la línia recta cap a la inde­pendència passa pel RUI.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)