En el moment polític que viu el país és ine­vi­ta­ble recor­dar Lluís Maria Xiri­nacs: “Mai cap país no pot mer­ca­de­jar la qua­li­tat de la seva lli­ber­tat (...) La meva con­vo­catòria res­pon a una única fina­li­tat pri­mera: la pro­cla­mació de la nos­tra inde­pendència com a poble sobirà, din­tre d'Europa, en la línia de les decla­ra­ci­ons dels drets dels pobles de l'ONU, en la seva sin­gu­la­ri­tat i en igual­tat fra­ter­nal amb la resta de pobles de la Terra. La inde­pendència no es demana, es pren (...) Mal­grat les nos­tres diferències, cal que neixi la nos­tra força de la nos­tra cohesió, del nos­tre con­sens cor­dial, del nos­tre pacte de fide­li­tat, del nos­tre com­promís de ger­ma­nor i de la defensa del nos­tre ésser com a poble. Llui­ta­rem con­tra el fort men­tre siguem febles.”

I on ens tro­bem? Segons el pro­fes­sor Gene Sharp, poden con­cre­tar-se tres for­mes d'acció no vio­lenta:

1. Pro­testa i per­su­asió (encara una fase simbòlica i comu­ni­ca­tiva). 2. No coo­pe­ració (desen­vo­lu­pa­ment d'acci­ons de resistència, amb reper­cus­si­ons soci­als i econòmiques –vaga, boi­cot– i polítiques –rebuig a l'auto­ri­tat). 3. Inter­venció (alte­ració nor­mal de la soci­e­tat i cre­ació d'ins­ti­tu­ci­ons alter­na­ti­ves per subs­ti­tuir el poder de l'adver­sari amb for­mes paral·leles de poder popu­lar).

Fins ara, el movi­ment inde­pen­den­tista s'ha mogut en l'àmbit de la pri­mera: pro­testa i per­su­asió, desen­vo­lu­pant una gamma extra­or­dinària de for­mes cre­a­ti­ves de des­a­fi­a­ment a l'Estat impropi. En aquests dar­rers cinc o sis anys hem fet de tot i l'èxit ha estat il·lusi­o­nar una part molt con­si­de­ra­ble de la ciu­ta­da­nia, que ha vis­cut amb inten­si­tat i passió el que s'ha anat ano­me­nant “la revo­lució dels som­riu­res”. Però ara, rebut­jada pel govern de l'Estat espa­nyol un cop i un altre l'oferta de pacte, entrem a la fase 2: no coo­pe­ració.

Quan el pre­si­dent Obama tenia 24 anys va ser l'encar­re­gat d'orga­nit­zar un pro­jecte ins­pi­rat en el model d'agi­tació comu­nitària cre­ada per Saul Alinsky. En un dels seus dis­cur­sos pre­si­den­ci­als va tor­nar-lo a citar: “Qual­se­vol canvi implica desor­ga­nit­zació d'allò ante­rior per a l'orga­nit­zació d'allò nou.” També l'actual can­di­data a la pre­sidència Hilary Clin­ton va fer la seva tesi de lli­cen­ci­a­tura sobre Alinsky. Què va ins­pi­rar-los? Les seves tàcti­ques d'agi­tació. Va escriure dese­nes d'arti­cles, però els seus lli­bres més recor­dats són Reveill for radi­cals i Rules for radi­cals, síntesi del seu pen­sa­ment –basat en la seva experiència durant l'ano­me­nada “gene­ració rebel ame­ri­cana” dels anys sei­xanta. Bàsica­ment, es resu­mei­xen en:

1. El poder no és només allò que tens, sinó allò que els teus opo­nents cre­uen que tens.

2. No vagis mai més enllà de l'experiència de la teva gent.

2. En canvi, sem­pre que es pugui, ves més enllà de l'experiència del teu opo­nent.

3. Fes que els adver­sa­ris com­plei­xin les seves nor­mes –que no podran obeir.

4. El ridícul és l'arma més potent de l'home.

5. Una tàctica que es per­llonga massa temps es con­ver­teix en un llast –el com­promís ales­ho­res es trans­forma en quel­com ritual.

6. Una bona tàctica és aque­lla que fa que la teva gent en gau­deixi –si la gent no s'ho passa bé, alguna cosa falla.

7. Cal man­te­nir la pressió –uti­litza tàcti­ques i acci­ons dife­rents i fes que els fets suc­ce­ei­xin en bene­fici teu.

8. L'amenaça pot ser més ater­ri­dora que la cosa per si mateixa.

9. El preu d'un atac reei­xit és una alter­na­tiva cons­truc­tiva.

10. Escull l'objec­tiu, con­gela'l, per­so­na­litza'l, pola­ritza'l.

Rebut­jat un acord de diàleg per a la votació d'un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i arri­bats al punt de l'ofec legis­la­tiu, econòmic i polític del país, la fase de no coo­pe­ració esdevé ine­vi­ta­ble. Ales­ho­res serà quan ens con­ver­ti­rem en la “qüestió ine­lu­di­ble” a la qual apel·lava el CATN en els seus infor­mes. Però fins i tot amb això, tam­poc no serà sufi­ci­ent. No només Cata­lu­nya, també l'Estat espa­nyol –les seves pràcti­ques, la judi­ci­a­lit­zació, el no diàleg– esde­vindrà, en ell mateix, una “qüestió a deba­tre inter­na­ci­o­nal­ment”. Com deia el pre­si­dent Puig­de­mont, pre­pa­rem-nos.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)