Quan ja fa anys vam deci­dir jubi­lar el cata­la­nisme, fèiem alguna cosa més que aco­mi­a­dar-nos d'un movi­ment polític que va ser­vir per retor­nar-nos a la nació; avançàvem, deci­si­va­ment, en el con­cepte de sobi­ra­nia pròpia i auto­de­ter­mi­nació. Si cridàvem “som una nació” i ens n'hem con­vençut, quin sen­tit té con­ti­nuar cri­dant i no exer­cir com qual­se­vol altra nació?

Els dolços i balneàrics temps del cata­la­nisme, on hi havia sem­pre alter­na­ti­ves per a tot, sen­zi­lla­ment perquè no hi havia cap objec­tiu final, sinó que la tàctica s'impo­sava a l'estratègia i aquesta lassa i feliç inde­fi­nició ser­via, tant a dre­tes com a esquer­res, per anar tirant. Ara una com­petència aquí, ara un 35% de l'IRPF allà, ara una mica més, ara una mica menys, ara un pacte pro­vi­den­cial i opor­tuníssim amb efec­tes col·late­rals d'un dubtíssim auto­go­vern però pro­fitós ren­di­ment, etcètera... Com en una par­tida d'escacs, el cata­la­nisme tenia cen­te­nars de movi­ments per pen­sar i posar en pràctica. Un paradís per evi­tar com­pro­me­tre's en l'essen­cial: auto­de­ter­mi­nar-se.

L'inde­pen­den­tisme va can­viar-ho tot. Con­tra la roda eterna i sísifica, l'inde­pen­den­tisme no apunta, tira; remou les aigües somes del cata­la­nisme banal i li exi­geix jugar a l'atac, dates i calen­da­ris; que l'estratègia s'imposi a la tàctica, perquè, ara sí, hi ha un objec­tiu final a asso­lir. El tau­ler de joc és el mateix, però ara juguem a dames: només s'avança i no es pot retro­ce­dir. Del joc horit­zon­tal es passa al ver­ti­cal. Com quan Messi agafa la pilota i s'obse­deix amb ella. No hi ha res al món excepte la pilota. I a mar­car gol.

Tot el que hem fet aquests últims 10 anys –i els 300 que arros­se­guem– té sen­tit només si s'orga­nitza, es con­voca i se cele­bra el referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. Està en joc molt més que un full de ruta; tenim en joc la cre­di­bi­li­tat de tot el procés sen­cer.

Sovint, des de l'uni­o­nisme es ridi­cu­litza l'expressió “revo­lució dels som­riu­res”, posant l'èmfasi en la dar­rera paraula –“som­riu­res”– com si fos una versió edul­co­rada del coto­flui­xisme o una mena de jocs flo­rals vuit­cen­tis­tes. S'obli­den de la pri­mera paraula, que és la impor­tant: “revo­lució”. Aquesta és la clau, la revo­lució de la causa justa, de la causa d'un poble que se sent sobirà dels seus des­tins i que és per­fec­ta­ment cons­ci­ent de la colos­sal difi­cul­tat del que es pro­posa i de les immen­ses tra­ves de tot tipus que l'Estat espa­nyol farà ser­vir per evi­tar pre­ci­sa­ment que acon­se­gueixi el seu objec­tiu. Per alguna cosa és un estat i, a sobre, és l'Estat espa­nyol.

Des de la decla­ració de sobi­ra­nia del 9-N del 2015, el procés de des­con­nexió té data: aquest setem­bre. Som a qua­tre mesos, doncs, de la seva cele­bració, però a molts pocs dies de l'inici de la seva orga­nit­zació i logística. Amb les reso­lu­ci­ons del TC i els fis­cals en estat d'excepció, la tensió serà altíssima.

Són temps de guar­dar l'astúcia i de treure tota la deter­mi­nació del món. Avançant a plena llum del dia. Sabent-se poble sobirà i exer­cint-ne. Arri­ba­ran, més d'hora o més tard, les inha­bi­li­ta­ci­ons i que­re­lles, i arri­ba­ran per a tot­hom (i mala­ment aniríem si no arri­ben). Arri­barà el xoc de legi­ti­mi­tats i de lega­li­tats. Arri­barà una “nova” legis­lació cata­lana –basada en la justícia de la causa dels cata­lans– que mal­darà per impo­sar-se a la “vella” legis­lació espa­nyola. Tot això arri­barà i arri­ba­ran les con­cen­tra­ci­ons mas­si­ves i segui­des d'un poble que se sent sobirà i que ha pres l'auto­de­ter­mi­nació de deci­dir el seu futur polític. Con­cen­tra­ci­ons que han de demos­trar la impli­cació de la ciu­ta­da­nia, cadascú des del seu lloc, en la ine­vi­ta­ble assumpció de la pròpia res­pon­sa­bi­li­tat com a ciu­ta­dans lliu­res, i no pas súbdits. Però també arri­barà el dia del referèndum. El dia de gua­nyar i de defen­sar-ne i apli­car-ne els resul­tats.

Només amb la pers­pec­tiva de la victòria és pos­si­ble enca­rar aquests dar­rers metres. Tenint com a pre­visió final les “reha­bi­li­ta­ci­ons” que apor­tarà la República Cata­lana per damunt de les inha­bi­li­ta­ci­ons i altres que­re­lles que ani­ran arri­bant per part del Regne d'Espa­nya. Sabent que un poble que s'auto­de­ter­mina és capaç de des­bor­dar qual­se­vol bar­rera que se li imposi. Aquests dies s'espe­cula sobre la neces­si­tat d'una vaga gene­ral. Em sem­bla molt pro­ba­ble. En qual­se­vol cas, qual­se­vol mesura –pacífica i democràtica– que s'hagi de pren­dre per a la defensa a ultrança del resul­tat.

Dies de revo­lució i de som­riu­res, en els quals el ritme nor­mal de les nos­tres vides can­viarà per sem­pre.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)