Vivim hores extra­or­dinàries. Som allà on havíem de ser. Estem tocant la inde­pendència amb la punta dels dits, gai­rebé li fem pes­si­go­lles i per això aquesta con­ti­nua essent la revo­lució dels som­riu­res. O és que la lli­ber­tat no ens fa més feliços?

Al llarg de l’última dècada, hem vist un poble abraçar la causa de la lli­ber­tat, un poble que ha estat lliure, que se sent lliure i que vol tor­nar a ser lliure. L’anhe­lada lli­ber­tat d’un poble que recu­pe­rava els seus orígens i les seves emo­ci­ons més pre­go­nes. De fet, hem estat ori­gi­nals, hem tor­nat als orígens. Sen­zi­lla­ment, hem vist un poble nor­mal que vol ser nor­mal. I us asse­guro que el més nor­mal del món és tenir un estat propi. El que és estrany, estranyíssim, és mal­viure dins d’un estat impropi. Un estat que uti­litza tots els seus poders, tots, per a ali­men­tar el dis­curs de la por. Doncs la nos­tra res­posta és: con­tra l’amenaça, democràcia!

La nos­tra força és la força de la majo­ria, la de la gent que s’estima el seu país, que el som­nia com­plet i lliure, que el viu apas­si­o­na­da­ment, i que per sobre de tot, el vol soli­dari i just i pròsper.

Els cata­lans ens tro­bem en una cruïlla clau de la nos­tra història. I al davant nos­tre s’ha alçat el pro­jecte polític de la inde­pendència de Cata­lu­nya com l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició naci­o­nal del país, a l’esclat de l’ener­gia que neces­si­tem, a l’ambició immensa per la justícia social que ens mou. Per això hem esco­llit l’únic camí pos­si­ble, el que ens porta al món, la via lliure a la República Cata­lana. Sí, volem ser al món nosal­tres matei­xos. Rec­ti­fico, no només volem ser al món, sinó men­jar-nos-el.

Ja no volem ser una mica lliu­res o par­ci­al­ment lliu­res. Sabem, com deia Pau Casals, que la lli­ber­tat no és nego­ci­a­ble. Per això, volem votar i volem votar la inde­pendència. Si som, siguem. Recu­pe­rar la sobi­ra­nia per­duda no és altra cosa que tor­nar a casa. I cada cop hi som més a prop. Només depèn de nosal­tres. Estem pre­pa­rats. Fem-ho.

La repressió només té repres­sors; la lli­ber­tat té tot un poble al dar­rere. Vam auto­de­ter­mi­nar-nos a votar, i vota­rem. I el referèndum de l’1O ens situarà a tots en un punt irre­ver­si­ble perquè ja no par­la­rem més de l’anhe­lada lli­ber­tat, la farem ser­vir, ens impo­sa­rem el deure de viure lliu­res. Amb tota l’espe­rança. I amb tot el coratge. Amb la màxima espe­rança i amb el màxim coratge. Perquè sabem que ho podem fer, i que ho podem fer molt bé. L’agraïment al govern, als par­la­men­ta­ris, a les enti­tats, és infi­nit. I amb les gràcies, un som­riure, l’ale­gria de tot un poble, per fi, lliure.

Aquesta set­mana es com­plia el 59è ani­ver­sari de la mort del pre­si­dent Irla a l’exili, una de les figu­res més dig­nes de la història de Cata­lu­nya. En una de les mol­tes car­tes envi­a­des a Tar­ra­de­llas, de 13 de gener de 1953, escriu: “Mol­tes vega­des, pen­sant en Cata­lu­nya, em recordo d’uns mots de Rizal en el seu Noli me tan­gere: “Vosal­tres que veu­reu la llum de l’alba bri­llar damunt la pàtria, recor­deu-vos dels qui hem cai­gut durant la nit.” Jo crec que aquests mots asse­nya­len la nos­tra missió: compta el nos­tre deure de cata­lans en la mesura de les nos­tres for­ces, pos­si­bi­li­tats, por­tar-nos dig­na­ment durant la nit, perquè els que vin­guin i puguin gau­dir de la lli­ber­tat de la nos­tra pàtria es puguin recor­dar de nosal­tres sense haver-se’n d’aver­go­nyir.” La inde­pendència de Cata­lu­nya és futur i espe­rança, però també més que mai ens exi­geix una mirada enrere, un record a tan­tes i tan­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans, la vida i sacri­fici dels quals és l’exem­ple que ens ha por­tat a on som avui.

Que la memòria ens inter­pel·li en aques­tes hores, que els records dels qui més hem esti­mat ens acom­pa­nyin en cada mani­fes­tació, en cada crit, en el moment en què posem la pape­reta del sí a l’urna. Vivim la nos­tra vida mes­clada amb ells, com va dei­xar-nos escrit el poeta Joan Vinyoli. Per ells i pels nos­tres, pels nos­tres fills, cata­lans, a córrer com el vent i a vèncer l’impos­si­ble!

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)