(Arti­cle entre­gat ahir dijous a les 17.30 h. No enten­dria de cap manera que avui no naixés la república, per l’1 d’octu­bre, per la causa justa de la legítima defensa i de la pro­tecció del nos­tre poble i perquè no trobo ni un argu­ment con­vin­cent en els qui defen­sen anar a elec­ci­ons autonòmiques; només hi veig la por a un país nou que no con­tro­len).

No passa cada dia que neixi una república de dret, democràtica i social. I encara menys que aquesta república sigui la del teu país. Avui és un dia emo­ci­o­nant i ple d’espe­rança, de record d’aquells que no hi són i també d’ambició de futur per aquells que venen. La lli­ber­tat és una festa major. Que repi­quin les cam­pa­nes i que la terra s’ompli de joia.

Però, com va dir-se, ara que tenim república, fem repu­bli­cans. Obse­dit en la bata­lla dels argu­ments (econòmics, soci­als, cul­tu­rals, etc.) i en la defensa de la història i la cul­tura, ens ha man­cat un estudi més con­cep­tual, més “ideològic”, que es con­ver­teixi en la clau de volta del país que estre­nem: uns valors ètics amb els quals donar gruix a la pro­posta de l’estat català: el repu­bli­ca­nisme.

“Els prin­ci­pis de lli­ber­tat, les aspi­ra­ci­ons de progrés, les refor­mes de justícia, ¿on les apli­caríem si no tinguéssim la rea­li­tat de la pàtria nos­tra, de la pàtria viva? A cons­truir la pàtria nos­tra, la pàtria viva –que serà democràtica i repu­bli­cana perquè el nos­tre poble voldrà que ho sigui– diri­gi­rem els nos­tres esforços”, escri­via ja un joveníssim Rovira i Vir­gili l’any 1914, encer­tant els grans valors en els quals el repu­bli­ca­nisme modern s’ha vol­gut reconèixer: lli­ber­tat, justícia, progrés (igual­tat) i patri­o­tisme (entès com a defensa del bé comú, de la ciu­ta­da­nia en el seu con­junt, “pàtria viva”).

Per Phi­lip Pet­tit, un dels màxims teo­rit­za­dors con­tem­po­ra­nis del repu­bli­ca­nisme, “un estat repu­blicà haurà de fomen­tar les for­mes soci­als de vida en les que cadascú sigui capaç de mirar direc­ta­ment a l’altre als ulls, amb una consciència comuna que no depe­nen de la seva volun­tat, ni estan a mercè de qual­se­vol altre sub­jecte col·lec­tiu”. És a dir, el repu­bli­ca­nisme, entès com a soci­e­tat de ciu­ta­dans lliu­res i iguals, no sub­or­di­nats, no domi­nats, empo­de­rats, con­tes­ta­ta­ris, par­ti­ci­pa­tius. És en ells, en els ciu­ta­dans, on rau la raó de ser de la república: sense ciu­ta­dans lliu­res no hi ha república.

Per tant, seguint encara Pet­tit, aquesta lli­ber­tat i la democràcia de la qual es doten, com­porta uns ciu­ta­dans “vir­tu­o­sos”, impli­cats en la soci­e­tat, que pre­gun­ten, que cen­su­ren les males pra­xis del govern, que vigi­len, que el con­di­ci­o­nen, que han dei­xat de ser uns mers súbdits per con­ver­tir-se en uns motors cívics de canvi. I tan­ma­teix, la soci­e­tat ha de man­te­nir una contínua vigilància, diu Pet­tit, i això cons­ti­tu­eix el preu de la lli­ber­tat repu­bli­cana.

De fet, avui ens relli­guem a la tra­dició repu­bli­cana del nos­tre país, a tot aquell sen­sa­ci­o­nal empo­de­ra­ment ciu­tadà que van sig­ni­fi­car els ate­neus, cer­cles, asso­ci­a­ci­ons, orfe­ons i enti­tats de mil tipus dife­rents ja des de la mei­tat del segle XIX. Una espessa xarxa de soci­e­tat civil orga­nit­zada per l’ímpetu dels ciu­ta­dans de voler ser alguna cosa més que un espec­ta­dor pas­siu del que passa a casa teva i que els va por­tar al moment escla­tant del 14 d’abril de 1931. Però venia de molt lluny.

Per això, el repu­bli­ca­nisme ens dota d’una eina for­mi­da­ble, alhora que ens alerta dels perills. Sem­pre m’ha agra­dat el que deia Víctor Tor­res, un emi­nent repu­blicà: “Els ene­mics que no hem de per­dre mai de vista són les tres prin­ci­pals xacres de la democràcia: la demagògia, la incom­petència i la immo­ra­li­tat.” Sí, el repu­bli­ca­nisme també entronca amb el millor de l’huma­nisme i dels grans ide­als.

Fa un any, en unes jor­na­des sobre Ètica pública i repu­bli­ca­nisme. En una con­ferència magis­tral –lite­ral­ment–, el pro­fes­sor Xavier Antich s’atre­via a con­cre­tar una “brúixola ètica”, una fórmula repu­bli­cana per als nos­tres temps cons­tituïda per tres grans valors: 1) Inte­gri­tat; 2) Decència i 3) Res­pon­sa­bi­li­tat. I encara n’hi afe­gia un quart, per als ser­vi­dors públics: Exem­pla­ri­tat.

A l’Estat català, que tant li deu a la soci­e­tat civil orga­nit­zada, el repu­bli­ca­nisme li va com l’anell al dit, perquè a més a més li imposa un repte enorme: l’ambició de la plena vir­tut civil dels ciu­ta­dans. De viure lliu­res, perquè davant de la lli­ber­tat, el repu­bli­ca­nisme no admet cap con­cessió. Amb la república que neix, els cata­lans tor­nem a casa nos­tra.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)