La impres­si­o­nant Oda a Espa­nya de Mara­gall acaba amb aquest vers:

“On ets, Espa­nya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atro­na­dora?

No entens aquesta llen­gua —que et parla entre perills?

Has des­après d’enten­dre an els teus fills?

Adéu, Espa­nya!”

La temp­tació de can­viar els mots “Espa­nya” per “Europa” és alta, i, cer­ta­ment, enmig de tots els perills vis­cuts l’any 2017, l’últim que podíem espe­rar-nos és que Europa es desen­tengués dels seus fills. Hi ha avui a la soci­e­tat cata­lana un sen­ti­ment ferit per una certa Europa que no ha sen­tit les càrre­gues poli­ci­als ni els cops de porra de l’1 d’octu­bre, ni ha vist les rei­xes que han tan­cat els nos­tres polítics, ni s’ha sen­tit com­mo­guda per la tris­tesa de l’exili. On ets, Europa, quan més t’hem neces­si­tat?

Però la res­posta avui, més que mai, no pot ser “Adeu, Europa”, sinó “Retro­bem-nos, Europa!” Ciu­ta­dans d’Europa i del món, la nos­tra lli­ber­tat és vos­tra. Sigueu els nos­tres ulls i la nos­tra veu. No tenim res a ofe­rir-vos, excepte nosal­tres matei­xos.

Cata­lu­nya és Europa i Europa és la casa dels cata­lans. No hi som tan sols geogràfica­ment, sinó que les nos­tres arrels s’hi enfon­sen pro­fun­da­ment, i ens lli­guen a la seva ànima de manera indes­truc­ti­ble. Els cata­lans som nets de Grècia, Roma i l’imperi caro­lingi de Car­le­many; i som fills d’Erasme, Shakes­pe­are i Goethe; i som ger­mans de Tols­toi, Tho­mas Mann i Vaclav Havel.

Pels cata­lans Europa és una vibració, un clam, una paraula encesa i viva. I en aquest con­cert de cul­tu­res i de llengües, nosal­tres hi hem apor­tat la nos­tra, la llen­gua cata­lana, i també els nos­tres artis­tes, els nos­tres valors, el nos­tre tre­ball, la nos­tra soli­da­ri­tat i els nos­tres anhels. Cer­ta­ment, Cata­lu­nya no s’entén sense Europa, però tam­poc Europa no s’entén sense els cata­lans.

O és pos­si­ble enten­dre Europa sense Antoni Gaudí, sense Pau Casals o sense Sal­va­dor Dalí? La nos­tra llen­gua, par­lada a més a més a València, les Illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i For­men­tera, Andorra i el Ros­selló i la Cer­da­nya, és a dir, per més d’11 mili­ons de per­so­nes, no és una de les llengües euro­pees més este­ses? Els nos­tres escrip­tors i pen­sa­dors, Ramon Llull, Ausiàs March, Josep Pla, Mercè Rodo­reda o Jaume Cabré, no for­men part del cànon lite­rari euro­peu? La nos­tra capi­tal, Bar­ce­lona, una ciu­tat cos­mo­po­lita i d’avant­guarda, no és una de les ciu­tats de les quals tots els euro­peus n’estan més orgu­llo­sos? Els nos­tres cen­tres de recerca, les nos­tres uni­ver­si­tats, els nos­tres inves­ti­ga­dors, no tre­ba­llen amb els seus col·legues euro­peus per a la cre­ació de valor, talent i excel·lència arreu de tot el con­ti­nent? Les nos­tres empre­ses i les mer­ca­de­ries que produïm, no les expor­tem a Europa, que és el nos­tre mer­cat més impor­tant? No és, en defi­ni­tiva, Cata­lu­nya, un dels prin­ci­pals motors econòmics d’Europa, la regió més pròspera del Medi­ter­rani i un con­tri­bu­ent net de recur­sos al pres­su­post de la Unió?

La República Cata­lana no ha de can­viar res. O pot­ser sí. Més Cata­lu­nya és més Europa. Ella ha repre­sen­tat sem­pre les nos­tres aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves a un país nou i millor. I és pre­ci­sa­ment a Europa i a tot el món, a qui ofe­rim el millor que tenim, la causa de Cata­lu­nya, que ha estat sem­pre la causa de la lli­ber­tat. On ets, Europa? Retro­bem-nos, lliu­res. L’ideal de l’espe­rit de ciu­ta­da­nia de tan­tes gene­ra­ci­ons d’euro­peus és el mateix que ha irra­diat el procés democràtic, pacífic i cons­ti­tu­ent de Cata­lu­nya que ens ha por­tat fins aquí.

PS. Molt Bon Any, esti­mats lec­tors, i a Cata­lu­nya, vida nova.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)