Ste­fan Zweig, el gran escrip­tor de l’Europa d’entre­guer­res, l’ino­bli­da­ble autor de Moments estel·lars de la huma­ni­tat o El món d’ahir (Memòries) té una obra menys cone­guda que les seves novel·les o les bio­gra­fies de Fouché o Maria Anto­ni­eta.  Just després del seu Erasme on escriu coses com: “Per­se­ve­reu en els vos­tres ide­als, seguiu escri­vint, perquè la tira­nia ideològica uni­for­mit­za­dora no us podrà fer callar”, l’any 36, exi­liat ja a Lon­dres per l’arri­bada dels nazisme a Àustria, Zweig publica un exer­cici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la lli­ber­tat de consciència: Cas­te­llion con­tra Calví. 

Ell, que havia com­ba­tut com ningú per la cul­tura ale­ma­nya, es veia obli­gat a dei­xar la seva Àustria natal; ell, el gran amic dels seus amics, el refe­rent moral de tota una gene­ració, es troba sol pri­mer i apàtrida després, un cop Angla­terra entra en guerra; ell, el gran escrip­tor de l’ànima i del pen­sa­ment euro­peu, un dels for­ja­dors del gust lite­rari occi­den­tal, ini­ci­ava el camí d’un exili que l’aca­ba­ria por­tant després d’Angla­terra al Bra­sil, on, davant de la des­feta ali­ada i el tri­omf de la maquinària nazi, enfon­sat i depri­mit, incapaç d’assu­mir les con­seqüències de l’ensul­si­ada abso­luta del seu món i dels ide­als que ell havia defen­sat tota la vida, se suïcidava l’any 1942 jun­ta­ment amb la seva dona.

En aquest con­text, doncs, Ste­fan Zweig tria Erasme i un per­so­natge pràcti­ca­ment des­co­ne­gut com Sébas­tien Cas­te­llion per a con­ver­tir-lo en una paràbola de lluita con­tra el fei­xisme i la injustícia. Escull dos homes que s’alcen en un moment deter­mi­nat con­tra les dic­ta­du­res i els opres­sors, amb les armes de la paraula i la lle­tra, de l’espe­rit i la cul­tura, tot i sabent de bell antuvi que era una bata­lla per­duda. Zweig és, Zweig vol ser, vol veure’s reflec­tit en Erasme i Cas­te­llion. Erasme és un huma­nista cone­gut; però qui va ser Cas­te­llion?

La història del mos­quit que es va atre­vir a picar l’ele­fant. Zweig pene­tra en la per­so­na­li­tat d’un extre­mista religiós com Calví, l’ele­fant, l’ins­tau­ra­dor d’una dic­ta­dura teocràtica en la qual la lli­ber­tat per­so­nal des­a­pa­reix per com­plet; mora­lista zelós de tota ale­gria, del cant, les taver­nes, l’amor...; guardià del pen­sa­ment únic, infal·lible, el tirà que odi­ava qual­se­vol pen­sa­ment dife­rent, la con­trovèrsia, el talent; i per Zweig, per sobre de tot, l’assassí de Miquel Ser­vet, català de la Franja.

Davant d’aquest per­so­natge, Cas­te­llion, un home feble, sen­zill, insig­ni­fi­cant, pro­fes­sor, però que s’alça per defen­sar la lli­ber­tat i la consciència lliure davant d’una Gine­bra sot­mesa i envi­lida. Cap dels seus amics no va gosar expres­sar-se públi­ca­ment, cap no va escriure que “la consciència és lliure” i que “matar un home no és defen­sar una doc­trina, sinó matar un home”. Durant anys Calví per­se­gueix els seus escrits; l’emmor­dassa men­tre la soci­e­tat gine­brina calla o mira cap a un altre cos­tat.

Cas­te­llion, però, escriu i escriu: bus­car i dir la veri­tat, tal com es pensa, no pot ser mai un delicte; la consciència és lliure; Déu és amor i com­prensió i tolerància. Cas­te­llion, abran­dat, segur de la seva raó, acusa. Acusa Calví d’un acte inhumà, de la mort d’un inno­cent, de la mort de Ser­vet. Només un atac de cor sob­tat el lliurà d’una mort segura com la Ser­vet; en canvi, la mort civil, l’ostra­cisme i l’oblit res­ta­ran molts, molts anys. Només amb el temps alguns estu­di­o­sos tor­nen a Cas­te­llion. 

I Zweig tanca el lli­bre amb un final ino­bli­da­ble: “Sem­pre hi haurà un Cas­te­llion que s’alci con­tra qual­se­vol Calví, defen­sant la inde­pendència sobi­rana de l’opinió davant de tota violència exer­cida des del poder.”

A Cata­lu­nya, segles després, som exac­ta­ment aquí: defen­sant la inde­pendència de l’opinió, la lli­ber­tat de pen­sa­ment.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)