Recapitulem: feixistes de barretina, descerebrats, demagogs, secta, nazis, populistes, obsessius, monotemàtics, etc. Els adjectius amb els que hem estat definits els independentistes ompliria pàgines senceres. Ni Josep Pla hauria estat capaç d’imaginar-s’ho. Sembla mentida com l’establishment ha reaccionat amb aquesta virulència insospitada quan, a més, resulta que són tres-cents mils Goliat contra David. Ens tenen acorralats al gueto, sense mitjans de comunicació, ni poder econòmic, ni influència política. La lluita és tan desigual que sorprèn l’acarnissament.

Una de les ràfegues de trets més incomprensible per mi és que se’ns qualifiqui de “radicals”. Ser independentista vol ser “radical”? És una acusació que em fa molta gràcia perquè els meus amics independentistes solen ser tots professionals competents i pares de família, allò que se’n diria gent d’ordre, conservadors, liberals. Ara, això sí, volen que el seu país sigui lliure i no accepten més claudicacions. Demanar la llibertat és ser radical? Des de quan? Normalment, tot això és una cosa que els europeus donen per descomptat, com part del seu dia a dia avorridíssim i monòton.

Tu vas i dius: home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l’única que només depèn de nosaltres, donem-li suport. Error. Acabes de caure en la trampa de la precipitació, per vast i radical, no has tingut en compte la subtilitat dels temps. 300 anys després, vàries dictadures pel camí, reiterats intents de genocidi cultural i encara amb aquestes presses. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny t’apunten amb el dit: ets un pobre tipus, rude, salvatge, aspre. Incapaç de prioritzar, poc cultivat, amb una cintura política zero Sense la mínima civilitat. Immadur. Primitiu. Tosc. Breu, poc glamurós.

En canvi, tria ara la via autonomista o glamurosa. Ah! amics meus, aquí s’obre un món de sensacions sensuals, de milers de futurs encontres, de centenars d’insinuacions, de mesos i anys de negociacions on una mirada, un gest, un tancament d’ulls ho és tot. Trobades furtives, pactes de matinada, xiuxiuejos a l’orella. La màgia de la negociació eterna i infinita amb Espanya, el trepitjar del tacte dolç i suau de les catifes dels ministeris, la visió enlluernadora de les mitges de seda de les ministres. Un món fascinant i equívoc, ambigu i evanescent, melós i caramelitzat. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys, ara una punteta… ara res, ho sentim molt, tornin d’aquí vint-i-cinc anys, i de pas deixin un parell de competències a la porta, gràcies i passi-ho bé. Tant se val, però i l’estona tan agradable que haurem passat?

Per què embrancar-se a demanar la independència quan podem estar anys i anys gaudint de la vida glamurosa que ens ofereix l’autonomia?

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)