Ho sé i sóc el primer en reconèixer-ho: és tot tan cansat, és tot tan extenuant, és tot tan diabòlicament fatigant, que en algun moment se’ns passa pel cap tirar la tovallola, murmurar un: “ja s’ho faran”, girar els ulls cap una altra banda, deixar que el pensament es fongui en el no-res d’un dolç capvespre d’estiu.

Portem ja 297 anys aguantat el que cap poble civilitzat del món no ha aguantat mai. Passen els anys, i les dècades, i els segles, i Espanya continua exercint sobre nosaltres el dret de conquesta talment Felip V -cremi en l’infern etern- va proclamar. Ens tracta com el que som, els derrotats d’una guerra, i encara hi ha qui se’n sorprèn; ens vexa en el més profund de la nostra ànima, i encara hi ha qui li somriu i li dóna suport; ens humilia amb el menyspreu més descarnat, i encara hi ha qui demana que ho faci amb més duresa.

Afortunadament, en els moments de pessimisme, quan el futur es fon a negre i els malsons omplen les nostres nits, arriba l’11 de setembre. I és amb la remor de fons de la declaració del Ban de Guerra a Ultrança de juliol de 1713 (“que tots els naturals i habitants del present Principat tinguin, reputin i tractin per Enemics, tots els súbdits i vassalls, tant del sobredit Duc d’Anjou, com els súbdits i vassalls de la Majestat del Rei de França”), i amb els crits de coratge i valentia dels darrers defensors de la ciutat, maldant que no caiguessin en mans de l’enemic ni el Penó de Santa Eulàlia, ni la Bandera de la Generalitat, ni la de Sant Jordi, ni cap de les altres 42 banderes de les companyies de la Coronela, que tornem a sentir el crit de la terra. La terra que hi és sempre, que no cau mai, que no oblida mai, que es vol lliure i plena. Cansats? Fatigats? Extenuats? Com atrevir-se a pronunciar aquestes expressions davant dels qui van resistir un dels setges més heroics de la història?

President Barrera / Llengua / Estat propi. Aquestes són les tres reivindicacions de la Diada Nacional que les entitats independentistes convocants de la manifestació (PDD, Sobirania i Progrés i Sobirania i Justícia) hem volgut destacar enguany.

En primer lloc, recordarem altra vegada al president Barrera, baluard de les nostres llibertats, i a tots els qui com ell (Joan Solà, Joan Triadú, Víctor Torres) van fer de la seva vida l’expressió de la més absoluta normalitat a la que aspirem -normalitat de ser català.

Però 2011 passa per la llengua, el nervi de la nació, la clau de volta del nostre ésser, objectiu de l’espanyolisme desfermat. Si falla la llengua, falla tot, va dir Pompeu Fabra. I que no falli és tasca nostra i de ningú més.

Per últim, demanem un Estat propi. Ho volem tot i ho volem ara. Les nostres Corts de 1706 van decretar que “ara ni jamay pertanyem a la casa de Borbón”. Ja va essent hora de complir amb les lleis i constitucions dels nostres avantpassats. I guanyar.

Bona Diada Nacional.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)