Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga la costa més brava, les cales més delicades, el cel més avellutat d’un blau que es confon, a l’horitzó, amb la mar més caramelitzada i sensual de la Mediterrània.

Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga un poble cantat per Josep Pla i Joaquim Ruyra, i per Josep Carner, que va atorgar-li el trofeu més preuat: “paradís gentil”, qui sap si després de visitar-lo un dia de Festa Major, després de veure el ball de plaça de les Almorratxes -on quatre parelles de nois i noies s’ofereixen aigua perfumada dels jarret de vidre amb quatre gallets, anomenats almorratxa-.

Darrere els bàrbars de Lloret s’amaga el paisatge més fi i evanescent, fet del material amb el que es construeixen els somnis, la cala Canyelles, i la de Fenals, i la de Santa Cristina, on el dia 24 de juliol arriba la processó de llaguts que surten del poble, mentre els barcos de rem es llancen al “S’amorra amorra”, i la de la Boadella, on els pins de color pruna clàudia arriben a besar l’aigua, d’una lluïssor de color lapislàtzuli pur.

Darrere els bàrbars de Lloret s’amaguen mons perduts com la de la Torre Llunàtica, fundada el 1884, el primer centre psiquiàtric privat de l’estat espanyol, o retrobats, com l’ermita de Sant Pere del Bosc, on al monument de l’Àngel els meus pares em portaven a berenar unes síndries vermelles com el cel de posta i suaus com una goteta de mel.

Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaguen els jardins de Santa Clotilde, dissenyats per Nicolau Rubió Tudurí, d’una bellesa pertorbadora i d’un noucentisme arravatat, i on els crepuscles d’estiu us xiuxiuegen amb paraules nascudes a l’escuma de les ones que us arriben bressolades pel vent de marinada, fresc com l’aigua d’un càntir a l’estiu.

Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga una història de pirates i pescadors, de misèries i de gana, de treball dur i d’esforç, d’emigració i d’indianos, de vida pagesa i de botiguers, d’un poble que volia construir i guanyar-se un futur.

Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga un català puríssim, el parlar “salat”, dolç i suau com de melmelada de tomàquet , llimant les asprors del català central, més rude i equívoc, de pell de llimona.

Darrere els bàrbars de Lloret s’amaga una lluna i unes estrelles, i unes velles pedres i un cementiri modernista, amb obres de Puig i Cadafalch, Eusebi Arnau, Vicenç Artigas o Lluís Llimona.

Però també darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga la nostra cobdícia dantesca, l’ambició funesta, l’oportunisme salvatge, l’especulació insaciable del ciment i del sentiment, la catastròfica gestió d’una terra i d’una mar que van llegar-nos els nostres avis, la deixadesa en planificar el país que deixarem als nostres fills. Darrere els bàrbars de Lloret, s’amaga tan sols un mirall que ens reflecteix a nosaltres mateixos, destructors de somnis i de bellesa.

En canvi, al davant dels bàrbars de Lloret, donant la cara, hi ha un pancarta i un poble que no es resigna: T’estimem Lloret.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)