El senyors Comín i Elvira han publicat en aquest diari dos interessants articles escrits amb la intenció, diuen, d’unir els federalistes i els independentistes en un mateix full de ruta que, sobretot, passaria per una reforma constitucional que construís “una Espanya radicalment federal i plenament plurinacional, però que a més reguli el dret d’autodeterminació, entès com a “dret de sortida”.

No és objecte d’aquest comentari valorar les possibilitats polítiques reals d’aquesta fórmula. Tothom té dret a somniar, inclosos els federalistes. Tot i que pretendre que Espanya assumeixi el que Comín i Elvira proposen, i que es pugui fer a través d’una reforma constitucional, més aviat se’ns apareix com un paorós malson que preferiríem evitar-nos.

Sí que volem, tanmateix, matisar algunes afirmacions que es fan en els seus articles referents a la declaració unilateral d’independència. Comín i Elvira es pregunten: “volen els independentistes assolir la independència respectant les regles de joc (jurídiques) o al marge d’elles?”, per acabar defensant que per declarar la independència, abans caldrà canviar la constitució.

La nostra resposta a la seva pregunta és que sí, que volem la independència respectant les regles de joc jurídiques, sinó que volem que arribi, a més a més, de manera pacífica i democràtica. Però en canvi, discrepem del tot en la seva conclusió: entenem que no ens cal de cap manera canviar la constitució, és suficient transgredir-la.

La nostra via no passa de cap manera per la reforma constitucional, sinó, senzillament, per la substitució: de la constitució espanyola a la constitució catalana. I no és una aspiració política, sinó que ho afirmem des d’un punt de vista jurídic. No estem suggerint, doncs, cap acte de “violència institucional”, com ells suggereixen que seria aquesta via, sinó tot el contrari, estem només demanant que se’ns apliqui un dret reconegut i emparat pel dret internacional. Comín i Elvira, com malauradament acostumen a fer una gran part d’analistes espanyols, opten per circumscriure el tauler de joc a Espanya i a la seva constitució. És comprensible, ells aspiren a la federació amb Espanya; nosaltres, en canvi, com independentistes, aspirem a la federació amb el món. La perspectiva canvia, perquè, aleshores, si el tauler de joc és el món, potser cal tenir també en compte què és el que, jurídicament, hi està passant.

Doncs bé, des de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia de 22 de juliol de 2010 sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo, res no pot tornar a ser com era abans: “El tribunal estima que el dret internacional general no comporta cap prohibició aplicable a les declaracions d’independència. En conseqüència, conclou que la declaració d’independència del 17 de febrer de 2008 [data en què el Parlament de Kosovo va aprovar la independència] no ha violat el dret internacional general”.

No tenir en compte, a aquestes alçades, el canvi substancial que ha suposat la decisió sobre Kosovo és no jugar amb totes les cartes a sobre de la taula. Contra la reforma constitucional que proposen Comín i Elvira, diguem-ne solució “espanyola”, perfectament legítima, nosaltres oposem la declaració unilateral o “solució internacional”, perfectament legítima també. El missatge avui és molt clar: n’hi ha prou amb seguir la “doctrina Kosovo”, és a dir, unilateralisme, democràcia i pacifisme. Aquest és el factor nou que ho canvia tot: contra la legalitat interna, democràcia; contra la sobirania estatal, cobertura internacional; contra una Constitució, una altra Constitució. I sempre respectant les regles del joc (jurídiques).

Hi ha, doncs, avui per avui, un full de ruta internacional perfectament acceptable. Fa poc, i en la línia de seguir la via kosovar, el professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, afirmava: “Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d’independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d’independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes”. La “via Boix”, doncs, articula un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable i, ens sembla, assumible per a qualsevol català que aspiri a la normalitat de la nació, inclosos els federalistes.

Afirmen Comín i Elvira, seguint Solé Tura, que “lleis canvien lleis”. Efectivament, per una vegada el senyor Solé Tura tenia raó: la constitució catalana pot perfectament canviar i substituir la constitució espanyola. I sense haver violat cap regla del joc.

Jordi Cortada, advocat i Quim Torra, llicenciat en dret i editor. Autors del llibre “La porta de la gàbia. La decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kosovo”.

Article publicat al diari ARA, el dissabte 18 de juny de 2011.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)