L’amic Francesc Codina, al seu facebook, ha penjat un enllaç a l’Avui de diumenge que fa referència a un article d’investigació publicat a la revista Time fa pocs dies. S’hi parla dels aspirants a ser algun dia nous estats del món. La majoria els coneixem: Escòcia, el País Basc , el Tibet, el Quebec, Ossètia del Nord, el Kurdistan i el Sàhara Occidental. Naturalment, Catalunya no hi és, i és que el món ens coneix millor que nosaltres mateixos. És trist però les coses tal com són: ni hi som, ni ens hi esperen. Potser el col.lectiu Emma, que segur que enviarà una carta de protesta per la informació hi pugui fer alguna cosa però desenganyem-nos: així d’entrada, el món ni se n’ha adonat que existim i és que un poble que la seva màxima aspiració és “l’autonomia”, mentre l’espolien i el colonitzen, doncs lògicament no desperta ni cap preocupació ni cap interès.

Però no he volgut escriure aquest article per justificar el meu habitual masoquisme lacrimogen, sinó perquè hi ha dos candidats nominats que m’han cridat l’atenció: Vermont i Cascàdia.

De Vermont, estat dels Estats Units fronterer amb el Canadà, havia llegit alguna cosa. Però de la República de Cascàdia no en sabia res. Hi ha un web fascinant, cascadianow.org, que explica la història de Cascàdia (territori que engloba també part d’estats nordmaericans i canadenc, i que afectaria a la Colúmbia Britànica, Oregon, Washington i parts d’Alaska, Alberta, Idaho i Montana Oest), amb una població d’uns 15 milions d’habitants, i un PIB de 618 bilions de dòlars el 2006, la qual cosa situaria Cascàdia en el lloc 20è del rànking d’estats industrialitzats del món.

Amb la voluntat de canviar les coses, els promotors de la independència dels cascadians fan seu el tema: “Change starts now. Complacency is no longer an option.”. Han definit un pla estratègic per 2011 i els objectius que pretenen assolir (“Goals”, en anglès): “It is our overall goal to convince the citizens of Cascadia, through community involvement and support, that ultimately we the people of Cascadia can govern ourselves better than someone in a distant seat of power that has no vested interest in our regions.”. Senzill, simple i efectiu. Ara, a Catalunya anirien segurs al desastre electoral.

La plataforma cascadiana concreta el seu pla en 3 “primary strategies”: augmentar-ne la base dels interessats en el projecte; construir una coalició i una comunitat d’associacions que els donin suport; i organitzar esdeveniments per a donar-se a conèixer.

Finalment, tot això els cascadians ho concreten per àrees: govern, medi ambient, educació, immigració, sanitat, exteriors, defensa, etc. sempre molt impregnats per un alt respecte mediambiental (parlen de bioregió -i potser en parlen massa, però no és el moment ara de criticar-los-). Destaca en l’apartat “Cascadian Culture” que un dels objectius sigui que la televisió no tingui més del 55% de programes forans i que la ràdio hagi de dedicar un 60% a continguts domèstics.

He decidit fer-me cascadià. “Complaency is no longer an opcion”. Potser és l’única manera de no morir espanyol.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)