Fa uns dies, el ministro de Trabajo e Inmigración, Celestino Corbacho, afirmava que “la España federal que defiende el PSC no ha quedado cuestionada por la sentencia del Estatut. Es más: sigue totalmente vigente” i que el futur de Catalunya “está ligado con España, y para que España no retroceda, se necesita a Cataluña”.

Extraordinàries i sentides declaracions que desmenteixen no només que l’enrocament és una estratègia d’escacs, sinó que la patologia masoquista ha fet un forat profund en els socialistes. Aquest “es más: sigue totalment vigente” cal llegir-lo imaginant-se l’escena amb el pobre Ministro lligat al poltre de tortura espanyol i gaudint de valent dels cops de fuet. Hi ha gent per tot, fins i tot per ser federalista.

Naturalment, en aquestes declaracions del senyor Corbacho no han faltat ni l’habitual criminalització al PP ni el ja també clàssic retret al senyor Mas per l’ambigüitat calculada que, segons el PSC, mostra CiU al voltant del dret de decidir, en una línia que podríem denominar d’ortodòxia montillista empeltada de nadalisme, ja que el senyor Nadal acaba de desmarcar-se del fantasmagòric “sector catalanista” del PSC confessant una adhesió eterna al President Montilla sense matisos.

L’estratègia dels socialistes -agra, eixorca, rància- passa darrerament per alertar contra “l’independentisme vergonyant” de CiU, presentant-se ells com els garants de de la “Catalunya real, la Catalunya de tots”, traient el sant cristo gros de la fragmentació social, amenaça que cal sospitar que serà degudament ventilada en els altaveus de la propaganda del carrer Nicaragua en les properes setmanes.

Cap nacionalista català no hauria de caure en el parany, i menys encara, consentir-ho.

Hem d’afirmar, de manera categòrica, que no acceptem cap comentari ni cap crítica de tot aquell que representa avui el servilisme executor espanyol contra la llibertat, socialistes o PP, tant se me’n dóna. Tant els uns com els altres s´han situat fora de la comunitat catalana, del sentir majoritari del poble català. Les discussions internes que puguem tenir els nacionalistes catalans sobre prioritats i estratègies és una cosa, que ja arreglarem entre nosaltres. Els qui neguen el dret a decidir de Catalunya, sigui qui sigui igualment menyspreable, n’és una altra, que no té solució..

Amb les diferències que un independentista pugui tenir amb el senyor Mas, sempre seré al seu costat davant de qualsevol atac que vingui de les files dels qui, any rere any, en la discussió dels pressupostos, ofeguen les possibilitats de desenvolupament del nostre país; dels qui mai no han sentit la necessitat de votar diferent del PSOE en la tramitació de les lleis que han laminat i desfet l’autonomia catalana (LOAPA, LOFCA, Llei de dependència, etc.); dels companys de viatge del president espanyol que considera com a “misión cumplida” la sentència del TC de l’Estatut.

Del senyor Mas al senyor Corbacho, avui hi va un abisme; del senyor Mas al moviment independentista, només ens separa un rierol que algun dia saltarem plegats. Cal tenir molt clar a quin costat de l’abisme ens quedem.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)