Una de les principals característiques d’aquests temps és la vulgaritat dels nostres polítics. Ja ni la hipocresia manté un cert nivell ni, molt menys, protocol. Hem convertit el Parlament de Catalunya en el més inútil dels Parlaments del món: ja no és que no pugui decidir com vol que sigui el seu país, que normalment és el que fan tots els parlaments del món que aspiren a ser alguna cosa més que un aparador d’una botiga de vetes i fils, sinó que quan pren una decisió com la fràgil resposta unitària contra la sentència del TC, rep com a resposta un divertit acudit del President d´Espanya. I una ampla riallada.

I fa molt bé el Sr. Zapatero d´enfotre-se´n de tots plegats. O què es pensaven? Espanya porta anys fent-ho. Estatut? Riallada. Concert econòmic? Més riallada. Infraestructures? Moltes més riallades. No paren de riure amb nosaltres. Per no continuar amb el franquisme i més enllà. El que ja no és tan divertit és que siguin catalans, socialistes catalans, els que també se’ns en fotin a la cara.

Tot això ve a tomb perquè aquesta tarda hem assistit a l’enèsim exercici de la dimensió desconeguda del PSC: han estat incapaços d’aprovar el mateix que els seus col•legues havien aprovat al Parlament de Catalunya.

De petit vaig veure un dia, terroritzat, La mosca, un clàssic del cinema fantàstic americà dels anys 50 dirigida per Kurt Neumann, amb el gran Vincent Price. Un pobre científic, intentant transportar-se a si mateix, s’introdueix en una màquina, alhora que ho fa sense voler una mosca: el resultat és una criatura meitat humana i meitat mosca. No oblidaré mai el final paorós d’aquell pobre infeliç, enganxat a una tela d’aranya, deixant anar uns esgarips aguts, ridículs, gairebé imperceptibles, davant la monstruosa visió de la bèstia peluda que s’apropava.

Desesperat per trobar una raó a l’actuació d’aquests individus, descartada qualsevol opció lògica i raonada, només em queda pensar en què el socialistes catalans del Congrés de Diputats s’han acabat convertint ells també en els increïbles homes mosca, atrapats en una teranyina encara més salvatge, incapaços de rebel·lar-se contra la bèstia peluda del PSOE. Com passava amb la pel·lícula, en el fons, fan llàstima.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)