Cal reconèixer-ho. Els independentistes de demà a l’hora de l’esmorzar (hi ha tantes classes diferents que cal anar trobar noms per a totes elles) som poc glamurosos. No admet discussió, és un fet universalment acceptat , tal i com era, en el temps de Jane Austen, que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, calia que desitgés tenir muller. No estem madurs, falta glamur.

Tu vas i dius: home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l´única que només depèn de nosaltres, donem-li suport. Error. Acabes de caure en la trampa de la precipitació, per vast i radical. Sembla mentida, 300 anys després i encara amb aquestes presses. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny t’apunten amb el dit: ets un pobre tipus, rude, salvatge, aspre. Sense la mínima civilitat. Immadur.

En canvi, tria ara la via gradualista o glamurosa. Per exemple, vas i demanes el concert econòmic que, com és sabut, necessita que concertant i concertat es posin d’acord. Ah! amics meus, aquí s’obre un món de sensacions sensuals, de milers de futurs encontres, de centenars d’insinuacions, de mesos i mesos de negociacions on una mirada, un gest, un tancament d’ulls ho és tot. Trobades furtives, pactes de matinada, xiuxiuejos a l’orella. La màgia de la negociació eterna i infinita amb Espanya, el trepitjar del tacte dolç i suau de les catifes dels ministeris, la visió enlluernadora de les mitges de seda de les ministres. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys… ara res, ho sentim molt, tornin d’aquí vint-i-cinc anys. Bé, però i l’estona tan agradable que haurem passat?

Per què embrancar-se a demanar la independència per demà quan podem estar anys i anys plantejant el concert a Madrid? Falta de glamur, ja ho dic jo.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)