Setmana memorable del President Montilla. Començàvem amb la seva “enèrgica” protesta per tot el drama del Tribunal Constitucional –que com passa amb les protestes socialistes, ni ha servit ni servirà absolutament de res- , continuàvem amb l’apoteòsic enterrament al franquista Samaranch (amb les ja llegendàries paraules del President comparant Pau Casals amb Samaranch, autèntic monument al cinisme) i l’hem acabat amb el menyspreu habitual a les consultes per a la independència del cap de setmana.

Sant Just votava i decidia, fins i tot la zona alta de Sant Just, que és on el matrimoni socialista dels Montilla té la seva residència, votava i decidia. Però ahir a la tarda el President, que al matí va assistir a la canonització del pare Tous i a la tarda ho feia a la inauguració del nou orgue de Montserrat -en un empatx de missa com feia anys no aguantava i que fa témer pel seu equilibri emocional-, va sortir de casa, va veure com els seus conciutadans anaven a votar, i ell va enfilar, enlloc de cap a les urnes, cap al Trofeo Conde de Godó.

Pensem-hi un moment. Acostumats a trobar-nos-el sota terra inaugurant estacions de metro el dia dels referèndums, la d’ahir és una novetat interessant. Espero no equivocar-me si ho interpreto com un darrer i sentit homenatge al Sr. Samaranch, que gràcies a la salutació feixista aconseguia uns serveis fenomenals en terra batuda. Bravo, President! On podia trobar-se millor que enmig d´infantas, de condes i de la flor i nata de l’establishment català encantat de sentir-se espanyol? On podia haver passat millor el diumenge, mentre més d’un milió de catalans estava cridat a votar, que gaudint de la tarda prenent el sol a les grades d’un club de tennis, veient passar loops, deuces, tie-breaks i gent parlant en castellà? Llàstima que va haver de marxar a cuita-corrents per arribar a temps a Montserrat. Aquest estrès no pot ser bo de cap manera. Déu li perdoni.

Mentre Catalunya votava el seu President li feia un passing shot amb tota regla. Però la partida tot just ha començat. Aviat ens tocarà servir a nosaltres i després d’un –breu- intercanvi de cops, amb un cop de revés creuat l’enviarem directe als vestidors. Joc, set i partit. La independència.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)