Presentació interessantíssima d’un llibre interessantíssim: Breu història del catalanisme I, de Lluís Duran, feta ahir dimecres 7 d’abril a Òmnium Cultural. He pres algunes notes que voldria compartir amb els lectors d´El Matí, pel seu interès polític indubtable.

Ponents de luxe: Al costat de l´expresident Porta i la nova presidenta Casals, els Molt Honorables Presidents Barrera i Pujol.

Breu història del catalanisme I (volum que arriba fins al 1930) és un llibre que enfoca el catalanisme des de tots els punts de vista i aquí rau l´interès i la novetat: polític, és clar, però també cultural, artístic o religiós. L’obra, escrita planerament, però amb una ambició notable, permet fer-se una idea del que ha significat el catalanisme per aquest país: és a dir, tot. Llibre absolutament recomanable per Sant Jordi i obligatori per als qui encara pensen que Catalunya és alguna cosa més que el Saloufest, Loquillo o la crosta de Joan Ferran.

Però voldria centrar-me, telegràficament, en el torn de preguntes, i, en concret, en algunes respostes que els Molt Honorables han donat.

President Barrera sobre com atraure la immigració al catalanisme: “El país necessita èpica. No ens en sortirem únicament amb arguments. Hem de guanyar per la via de l’emoció. Macià va guanyar l’any 31, amb el suport de les classes obreres, perquè era el símbol de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, l’únic que havia gosat alçar-se militarment contra Espanya i el dictador. Avui, tots els partits catalans haurien de basar la seva actuació política en la intransigència respecte a Madrid. Cal oposar-se frontalment a Madrid, tal i com van fer els irlandesos amb Anglaterra el segle passat. Només així ens guanyarem el respecte de tots els que viuen a Catalunya i tindrem alguna possibilitat”.

President Pujol sobre les consultes independentistes: “Valoro positivament els referèndums per a la independència. Sobre els seus resultats, sóc més escèptic. És important que la gent es manifesti, que el tema de la independència no sigui tabú. La obtenció de la independència per Catalunya és terriblement difícil….A la Catalunya dels anys 60 es va fer el següent plantejament: vindrà la democràcia, Catalunya aconseguirà una autonomia prou important per salvar el seu autogovern, assegurarem la nostra identitat nacional i assolirem un finançament correcte. Progressarem. I tot això es produiria en un Estat canviat, on Catalunya hi participaria en plenitud. Vicens Vives és això. Espriu és això. Aquest va ser el llenguatge majoritari de la societat catalana aleshores, tant des del punt de vista històric, com social, polític o fins i tot poètic. Bé, AIXÒ HA TORNAT A FRACASSAR (al igual que va fracassar el federalisme el segle XIX, la Lliga o ERC). Tot i que hem aconseguit moltes coses (immersió lingüística, policia…) i que Catalunya, i jo el primer, vam jugar molt lleialment amb Espanya, la realitat és que el pacte no s’ha complert. Així les coses, com volen que jo digui que no estic a favor dels referèndums per a l’autodeterminació?”

I ha continuat, el President Pujol: “Tenim un problema afegit. Avui, Europa no juga a favor nostre. El problema de Catalunya, o el resol Catalunya o no el resol ningú. Els nous estats europeus han sorgit per l’esfondrament dels Imperis. La força de Catalunya només pot venir de dintre nostre”

Finalment, ha acabat amb les paraules següents: “Jo no abandono la defensa de Catalunya en allò que està al meu abast. Les consultes? Sí, sí, endavant, vinga. Ara bé, no em correspon a mi posar-me al davant. Políticament i moralment, estem molt justificats; el pacte amb Espanya no ha funcionat. No es desanimin, sobretot, no es desanimin. Ens cal més que mai, en un moment difícil per Catalunya, de ser optimistes, ens cal reconèixer i valorar els actius de què disposem. Tenim més possibilitats com a país del que sembla”

Un catalanisme-jam-session inoblidable. S´imaginen si fóssim independents ja d´una vegada, quin petit gran país podríem arribar a ser?

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)